Una llengua viva sempre està sotmesa a canvis i influències. El monolingüisme cada cop és més l’excepció, cosa que la globalització ha accentuat. El català, com la resta d’idiomes, rep la interferència de l’anglès, lingua franca global. També conviu des de fa segles amb el castellà, respecte al qual té clars desavantatges legals i econòmics. Per cert, aquesta realitat bilingüe és molt més harmònica del que la premsa nacionalista espanyola projecta amb malaltissa insistència. En tot cas, malgrat la doble pressió, el català, llengua històrica de Catalunya, que avui només és llengua primera del 34,3% dels habitants del país, gaudeix d’una mala salut de ferro. És a dir, ni està en perill d’extinció ni té el futur assegurat. Sens dubte, hauria de ser objecte d’una superior protecció i atenció en àmbits clau on la seva presència segueix sent minoritària, com el comerç (i el món econòmic en general), la justícia i els mitjans audiovisuals. En el terreny educatiu també ha perdut força, en part a causa de la tasca incansable d’erosió d’un espanyolisme intransigent amb la pluralitat cultural, que entén la priorització del català a l’escola com una amenaça en lloc de com un enriquiment.
Aquest és, a grans trets, el panorama. I davant d’aquesta realitat, als mitjans compromesos amb el seu ús i als parlants ens toca contribuir-hi. Sense dramatismes i sense fonamentalismes, es tracta de defensar sobretot això: l’ús, és a dir, la parla i l’escriptura desacomplexades. Amb aquest esperit hem engegat el projecte de participació popular Re/mot, nascut per donar nova vida a mots que han caigut en un cert desús, si més no en l’estàndard propi dels mitjans de comunicació. La bona acollida del públic ens anima a donar-li continuïtat. Seguint la indicació dels lectors, que han triat el verb xalar com la paraula guanyadora, volem seguir xalant amb la llengua. I així ho farem, dia a dia en la nostra feina i amb noves edicions del Re/mot. El dossier del diari d’aquest diumenge vol aprofundir en el caràcter canviant del català i, en concret, en la vida imprevisible de les paraules, que neixen, canvien, moren, reneixen...
A més, i en paral·lel, també posem el focus en el deficient aprenentatge de l’anglès, l’idioma imprescindible per connectar-nos amb el món. Amb el castellà no en tenim prou. I en aquest terreny anem coixos: clarament necessitem millorar, començant per l’escola. La poca exigència en el nivell d’anglès dels docents i l’accés desigual a les extraescolars idiomàtiques ens situen a la cua d’Europa, cosa que és un gran desavantatge competitiu en termes econòmics i un empobriment cultural i vital. Des de l’ARA, escrit i pensat en català, posem el nostre gra de sorra a l’enriquiment lingüístic amb les edicions digitals traduïdes a l’anglès i el castellà. Xalem, doncs, amb el català, no renunciem al castellà i aprenguem bé l’anglès.
