Vuit milions que faran canviar les prioritats

Ja és oficial. Catalunya ha arribat aquest mes de novembre als 8 milions d'habitants. En 35 anys, doncs, des de la famosa campanya del Ja som 6 milions fins avui, la població catalana ha crescut en dos milions de persones. Més de la meitat d'aquest creixement es deu a la immigració estrangera que ha arribat en dues grans onades al llarg del segle XXI. La primera, que va començar poc després de l'eufòria olímpica i es va concentrar sobretot en la primera dècada del segle, va ser molt visible i va provocar nombrosos estudis i anàlisis, ja que coincidia en un moment de creixement econòmic i de cert optimisme en el futur de la globalització. Va ser el moment en què Catalunya començava a veure's a si mateixa com una societat diversa i oberta al món tot i les moltes dificultats que, ahir com avui, han d'enfrontar els immigrants de cultures, molts cops, distants a la del lloc d'acollida. La segona onada, més silenciosa però igualment nombrosa, va venir lloc poc després de la gran crisi del 2008 i només es va aturar per la pandèmia. Avui, fruit d'aquests grans canvis demogràfics, a Catalunya hi ha un 23% de la població nascuda a l'estranger quan a principis del 2000 no arribava ni al 2%.

Ha estat una immigració necessària, perquè sense ella hi hauria hagut un descens clar de la població, ja que el creixement natural –que des del 2018 és negatiu fins i tot tenint en compte els descendents d'aquests immigrants– no basta per assegurar el relleu generacional. De fet, una altra de les dades destacades d'aquest primer avançament que va fer ahir l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) és que cada cop hi ha més vells. En aquests anys s'ha doblat el nombre de persones més grans de 65 anys, que ja suposen el 19% de la població total, i l'esperança de vida ha augmentat 5,5 anys, des del 77 anys del 1987 fins als 83,6 de mitjana avui.

És important tenir clares aquestes dades a l'hora de parlar i projectar les polítiques públiques del futur. La societat catalana ja no és la mateixa de fa 40 anys, i si la gran immigració dels anys seixanta va ser un revulsiu que va canviar per complet el país, la d'aquestes últimes dècades també ha marcat i marcarà la Catalunya del futur. Caldrà tenir més en compte aquesta diversitat cultural i donar-li el nivell de visibilitat que ara encara falta a la nostra societat, encara massa uniforme pel que fa a la seva autorepresentació simbòlica. La majoria d'aquests immigrants, com va passar amb la gran emigració de la resta d'Espanya, s'han arrelat a Catalunya, i no pot ser que la segona o tercera generació encara s'hagin de sentir dir tot sovint "Parles molt bé el català, però tu d'on ets?"

Aquest canvi demogràfic té repercussions a tots els nivells, des del sanitari fins a l'educatiu i el laboral, passant per l'immobiliari. I per descomptat caldrà tenir molt clars els canvis necessaris en el tema assistencial. Les inversions en escoles ja no tenen la pressió dels anys del boom demogràfic i, en canvi, hauran d'augmentar, i molt, les relacions amb les necessitats de cura i assistència de les persones grans. És fonamental tenir clar el retrat del país que tenim per veure cap on van les tendències i les necessitats dels pròxims anys i dècades d'una Catalunya que cada cop és més plural.