L'anunci de Vox que abandona els governs autonòmics del País Valencià, l'Aragó, Múrcia, Extremadura i Castella i Lleó i retira el suport al de les Balears és una bomba que obre una crisi a la dreta de difícil solució. El partit d'Abascal ha arribat a la conclusió que la seva presència en executius amb el PP contamina el seu discurs polític de tal manera que és millor passar a l'oposició i mirar de condicionar-los des de fora. Abascal no ha aclarit si mantindran una posició dialogant o si es negaran a donar cap suport als governs autonòmics del PP, de manera que s'obre un període de màxima incertesa. L'únic que està clar és que els acords que es van signar llavors ara són paper mullat, i per tant qualsevol negociació haurà de partir de zero. Un autèntic calvari per al PP.
No deixa de ser una bona notícia, però, que personatges com el vicepresident de la Generalitat Valenciana, Vicente Barrera, o el vicepresident castellanolleonès, Juan García-Gallardo, abandonin el càrrec i facin més respirable l'atmosfera política, tot i que també poden enverinar l'ambient des de l'oposició. Cal tenir clar que som davant d'una maniobra política de l'extrema dreta per poder-se desmarcar del PP de cara al seu electorat, sobretot després de veure que un activista desconegut com Alvise Pérez era capaç de treure prop d'un milió de vots a les europees amb un discurs contra els partits polítics. I ara Vox podrà vendre als seus electors que ells no estan en política pels càrrecs ni per les prebendes del poder, sinó pels principis. Sobre aquest populisme antipolític és molt probable que assistim a una radicalització encara més gran de Vox.
Es pot pensar que el moviment de Vox pot beneficiar el PP perquè així es desempallega de l'extrema dreta, però això tampoc acaba de ser cert. El que es demostra, en realitat, és que l'aposta del PP per pactar els governs autonòmics amb Vox ha estat un fracàs, perquè ha abocat aquests executius a la màxima inestabilitat. Ara bé, Alberto Núñez Feijóo té una oportunitat d'or, si vol, per deixar anar amarres amb l'extrema dreta i rebutjar a partir d'ara qualsevol acord amb ells. Aquest sí que seria el canvi que faria creïble la seva aposta per la moderació i el diàleg institucional amb el PSOE. És difícil, però, que l'ala dura del partit que representen Isabel Díaz Ayuso i José María Aznar li permeti trencar del tot amb Vox, un partit amb el qual comparteixen bona part del seu discurs. En tot cas, amb aquest moviment qui surt reforçat dins del PP és més Juanma Moreno Bonilla que la mateixa Ayuso, i això fa preveure que els pròxims dies hi pot haver moviments a les files dels populars.
Una altra possibilitat, també remota, és que alguns presidents autonòmics, com ara el valencià Carlos Mazón, decideixin avançar les eleccions amb l'esperança d'obtenir una majoria absoluta. Aquesta seria la resposta lògica a la sortida de Vox dels governs, ja que un cop fracassats els governs de coalició caldria donar la paraula a la ciutadania. És dubtós, però, que cap dirigent popular tingui el valor de fer-ho i jugar-se-la a una mena de tot o res.
