Quan votar es converteix en un imperatiu cívic
Al llarg del segle XIX i la primera meitat del segle XX el sufragi universal es va anar imposant a totes les democràcies del planeta. Va ser una lluita molt llarga i plena d'obstacles, des de l'anomenat sufragi censitari, en què només votaven els homes que tinguessin un nivell de renda determinat (o d'estudis en un moment en què només la classe alta hi podia accedir), fins al racial, passant pel sufragi femení, que sembla mentida, però no es va generalitzar fins després de la II Guerra Mundial. En llocs com Suïssa no va arribar de ple dret fins al 1971 i a la veïna Andorra fins al 1970.
Només per aquesta història de conquesta social votar hauria de ser un deure de qualsevol ciutadà, especialment d'aquells que han viscut dictadures en el seu passat recent, com és el cas de la franquista. Evidentment, la democràcia parlamentària no és un sistema perfecte. Winston Churchill, d'oratòria notable, va deixar dit: "La democràcia és el pitjor sistema de govern ideat pels homes, a excepció de tota la resta".
El cas és que Catalunya va a les urnes aquest diumenge en un context que té poc a veure amb la tensió i també les expectatives que van provocar el Procés, i això pot repercutir en una participació baixa. El problema és que en democràcia no existeixen els buits de poder: quan algú hi renuncia, algú altre l'aprofita. Les persones tenen dret a sentir-se desil·lusionades o decebudes, però quedar-se a casa sempre serà la pitjor opció, perquè qui l'aprofitarà serà precisament aquells que són un perill per a la democràcia i la convivència, aquells que ens volen enfrontats, que apel·len als instints més baixos i que ofereixen solucions màgiques a problemes complexos. Aquest no és un problema privatiu de Catalunya, però en el cas català és especialment perillós perquè sense unitat civil tot el programa del catalanisme emprès a principis del segle XX naufragarà.
En aquestes eleccions votar s'ha convertit en un imperatiu cívic per impedir que la fotografia que surti de les urnes no estigui esbiaixada i mostri una Catalunya que no és. I si la Catalunya que surt no és la que voldríem (oberta, integradora, optimista i que mira al futur) llavors que sigui perquè tothom ha anat a votar i el resultat és inqüestionable, i no per la indolència dels que l'endemà es posaran les mans al cap.
Cada elecció és, de fet, una tria. Entre esquerra i dreta, entre independentistes i no independentistes, entre sobiranistes o no sobiranistes, entre catalanistes i no catalanistes, entre l'extrema dreta i la resta, però és sobretot optar per la democràcia. Els partits seran els que l'endemà hauran de gestionar la complexitat del país i batallar amb les seves pròpies contradiccions, però abans els ciutadans hem de complir la nostra part del pacte i omplir les urnes de vots. Perquè les urnes buides equivalen a obrir la porta al monstre que mai vam pensar que vindria i ara ja tenim aquí.