La democristiana alemanya Ursula von der Leyen ha estat reelegida aquest dijous com a presidenta de la Comissió Europea amb un suport transversal que va des dels conservadors del Partit Popular Europeu fins als Verds, passant pels socialistes i els liberals. Es tracta dels quatre espais centrals del projecte europeu, del qual només s'exclou l'extrema dreta, en les seves diferents formes, i també l'esquerra, que ha perdut una oportunitat històrica per votar diferent dels ultres. Perquè es pot estar més o menys d'acord amb el que representa Von der Leyen, però en un moment en què creixen les amenaces externes (Rússia i Trump) i internes (Orbán) al projecte europeu, és més necessari que mai oferir una imatge d'unitat i un lideratge fort per a una UE que necessita fer un pas endavant en el concert internacional. De fet, Von der Leyen ha fet un discurs ple de picades d'ullet a dreta i esquerra per representar aquesta mena de síntesi en què s'ha de convertir la Comissió Europea, però amb un missatge molt clar en política exterior de suport a Ucraïna i contra les vel·leïtats pro-russes de líders com l'hongarès Viktor Orbán.
La Unió Europea del futur s'haurà de mantenir unida al voltant d'unes poques idees força, però que representen el nucli d'un projecte que ara està en qüestió: la defensa dels drets humans i la justícia social, la lluita contra el canvi climàtic i l'aposta per un ordre mundial basat en regles. Davant l'auge dels populismes i els autoritarismes, Europa s'ha de constituir en un mur de defensa a ultrança de la democràcia i combinar-ho amb una aposta decidida per la innovació per fer sostenible la qualitat de vida dels europeus. Von der Leyen és, des d'aquest punt de vista, algú que ha sabut mantenir els difícils equilibris que demanda la política europea i no ha caigut, almenys encara, en la temptació d'alguns dels seus correligionaris, com Manfred Weber, que pretenien un acord amb l'extrema dreta. Després de l'èxit de la mobilització republicana a França, Europa ha de mantenir unit el front europeista.
Des d'aquest punt de vista, resulta decebedor el vot d'alguns eurodiputats catalans com Diana Riba (ERC) o Jaume Asens (Comuns), que, enquadrats en el grup dels Verds, hi han votat en contra. No sabem veure en què ajuda a la causa catalana i fins i tot progressista aquesta autoexclusió del consens europeu. Fa molt de mal als ulls votar a Brussel·les igual que Jorge Buxadé i Juan Carlos Girauta, i també Meloni, Le Pen o Orbán, i fins i tot Alvise. De vegades és necessari sacrificar la puresa ideològica per una causa major, que en aquest cas és la defensa del projecte europeu en un moment especialment crític com l'actual. I sobretot, marcar una diferència clara amb l'extrema dreta pro-russa.
En tot cas, esperem que la Comissió Europea aconsegueixi tirar endavant polítiques bàsiques en defensa dels drets i els interessos dels ciutadans europeus, per exemple en l'àmbit de l'habitatge, per fer front als reptes d'un segle XXI que cada cop fa més mala cara.
