Voler atreure talent a cost zero i sense visió de futur, un error
D'aquí al 2030 es preveu que es jubilarà el 15% del professorat universitari. I ara mateix la situació de la major part de les universitats catalanes, i espanyoles, és la d'un professorat envellit i un gruix de docents joves i ben preparats que acumulen anys de precarietat i males condicions laborals si és que no han fet, com un gran nombre de professionals, el pas d'emigrar per buscar millors condicions en universitats i centres de recerca estrangers. En aquest context hi ha hagut diverses iniciatives que han intentat captar aquest talent de fora per incentivar les polítiques de recerca i innovació. Però no totes han resultat tan exitoses com les del programa Icrea.
Un d’aquests últims fiascos és el programa d’ajuts per a l’atracció de talent internacional María Zambrano, llançat el 2021 per l’aleshores ministre d’Universitats, Manuel Castells, que pretenia "requalificar el sistema universitari espanyol" i comptava amb finançament europeu. En un primer moment va ser un èxit, perquè s’hi van poder adjudicar 1.103 ajuts, dels quals 274 van anar a set universitats catalanes. El problema va començar ja amb les bases de la convocatòria, que fixava un sou mensual de 4.000 euros bruts i contractes que finalitzaven el desembre del 2024, però hi havia inconcrecions. En la comunicació de la convocatòria es donava a entendre, tot i que en cap moment hi va haver el compromís, que les places s’estabilitzarien després. I, a més, la majoria d’universitats van descomptar del sou brut les despeses “empresarials”, per la qual cosa el sou real dels investigadors va quedar reduït a poc més de la meitat. Aquest últim punt, però, s’haurà de corregir després que una sentència del Suprem obligui a retornar-los part d’aquests diners.
Bona part dels investigadors afectats, molts dels quals van deixar la seva feina en llocs prestigiosos pensant que realment era un programa de retorn de talent, estan ara frustrats i enfadats. Una part se n'ha tornat, i l'altra viu amb la incertesa del que podrà passar i s'ha mobilitzat per intentar trobar solucions. El ministeri de Ciència, ja en altres mans, ha suspès el programa i considera que és decisió de les universitats estabilitzar o no els docents investigadors, alhora que considera que les competències estan transferides i seria la Generalitat, en tot cas, qui hauria de fer-se'n responsable. La Generalitat, en canvi, considera que aquest era un programa estatal i no en vol saber res. I des de l'Associació Catalana d'Universitats Públiques consideren que no tenen prou diners per assumir els docents d'aquest programa, que, insisteixen, era finit.
Aquestes universitats, però, s'han aprofitat d'uns professionals de primer nivell que, com bé denuncien ells mateixos, han emprat com a objectes d'un sol ús. Segurament s'ha de mirar cas per cas, però caldria una resposta clara del Govern i les universitats per solucionar aquest embolic i donar respostes als prop de 300 investigadors afectats. I, per descomptat, en el futur cal més seriositat i transparència en aquests programes. Voler atreure talent a cost zero i sense perspectiva de futur és, clarament, un error que no ens podem permetre.