Aquesta setmana ha tornat a quedar en evidència que la magistratura és la baula feble del sistema democràtic espanyol. No és només que ningú aixequi un dit davant l'allau de proves documentals sobre l'operació Catalunya, és a dir, sobre l'ús d'estructures policials i parapolicials per perseguir adversaris polítics, sinó que fins i tot quan un jutge com Manuel García-Castellón comet un lawfare de manual amb la causa de Tsunami Democràtic, intentant presentar com a terrorisme el que va ser una manifestació i com a assassinat el que va ser la mort per infart d'un turista, tothom surt en la seva defensa quan una vicepresidenta posa el dit a la nafra i diu el que és obvi.
El govern espanyol va amb peus de plom en aquesta qüestió perquè no vol entrar en guerra directa amb els jutges, i això és comprensible, però el que no pot fer és esperar assegut que aparegui un jutge outsider o un fiscal que vulgui arribar fins al fons de les clavegueres de l'Estat, perquè això no passarà. Si, tal com diu el govern espanyol, es tracta d'un cas similar al Watergate, fins i tot més greu segons afirma aquest dissabte a l'ARA Ximo Puig, el govern espanyol podria instar el fiscal general de l'Estat a actuar mitjançant la Fiscalia Anticorrupció o, fins i tot, a crear una fiscalia especialitzada amb l'objectiu d'arribar fins al final d'aquesta història. El PSOE té ara una oportunitat d'or per destapar les pràctiques antidemocràtiques del PP i de fer una purga en les estructures de l'Estat que van emparar aquests comportaments, i on hi podria haver, evidentment, jutges implicats.
L'actitud de García-Castellón ens dona pistes de com els jutges intentaran aturar l'aplicació de l'amnistia forçant al màxim els límits de la llei. I una part d'aquesta batalla es lliurarà, evidentment, a Europa. Per aquest motiu és doblement important que el PSOE tingui la voluntat d'anar fins al final amb la investigació de l'operació Catalunya. D'una banda, perquè serà un missatge clar als jutges en el sentit que s'ha acabat la impunitat i que el corporativisme no ho pot tapar tot. I que si algun jutge ha comès un delicte de prevaricació, ha de passar comptes davant la justícia com qualsevol altre ciutadà.
I, de l'altra, perquè Europa ha de tenir tota la informació disponible sobre l'operació Catalunya i l'ús per part del PP de les institucions per perseguir la dissidència política per poder valorar en la seva justa mesura la necessitat de l'amnistia com a únic camí per recuperar una certa normalitat democràtica. En definitiva, que no es tracta d'un intercanvi de favors parlamentaris, sinó d'una mesura que busca posar justícia on ara només hi ha injustícia. D'alguna manera, doncs, l'amnistia i l'aclariment de la persecució de l'independentisme han d'anar en paral·lel, perquè són les dues cares de la mateixa moneda.
