Una victòria política del catalanisme
El que havia de ser un acte de força de l’Estat s’ha convertit en una demostració d’unitat catalana
L’erràtica resposta del govern de Rajoy a la qüestió catalana va viure ahir un dels seus episodis més lamentables. La declaració davant del jutge del president de la Generalitat, Artur Mas, acusat de quatre delictes (desobediència greu, usurpació de funcions, prevaricació administrativa i malversació de fons) per haver organitzat el 9-N, es va convertir en una nova victòria política del catalanisme davant l’intent de l’Estat de tractar el procés sobiranista com una qüestió merament jurídico-administrativa, una cosa que es pot resoldre als tribunals i no en una taula de negociació. El que alguns havien dissenyat com un acte de força de l’Estat es va convertir en tot el contrari: una demostració d’unitat catalana al voltant del dret a decidir, personificat en la figura de Mas.
La irada resposta de Rajoy i de la Fiscalia, com abans havia fet el TSJC, a les manifestacions ciutadanes és la prova més palmària que la querella contra el Govern s’ha girat contra ells com un bumerang. Només cal veure el tractament que va fer la premsa internacional de la compareixença per adonar-se’n. Si, a més, com tot apunta, la causa s’acaba arxivant, el ridícul del govern espanyol haurà sigut monumental a ulls del món. Com es pot jutjar algú per una mobilització en què van participar 2,3 milions de persones? ¿Algú es pensa que una sentència contra Mas, sigui quina sigui, farà desistir els catalans en la seva demanda de celebrar un referèndum com el d’Escòcia o el Quebec? ¿A qui se li acut amenaçar amb mesures judicials per evitar manifestacions ciutadanes en un estat democràtic, com va fer ahir la Fiscalia?
El procés sobiranista, més enllà del seu èxit o fracàs, ha tingut la virtut de fer aflorar les febleses de la democràcia espanyola, de fer visible com el poder polític interfereix constantment en el judicial, de mostrar el poc respecte per drets fonamentals com la llibertat d’expressió i opinió, i la inexistent cultura de diàleg i negociació. L’única resposta a un dels moviments polítics més potents d’Europa ha sigut el menyspreu i la repressió. I el cúmul dels despropòsits: querellar-se contra un representant públic per complir un compromís electoral i un mandat parlamentari.
