Una victòria del moviment pels drets civils als Estats Units

La condemna al policia Dereck Chauvin per l'assassinat de George Floyd és un fet tan inusual als Estats Units que s'ha convertit en una victòria del moviment pels drets civils. El mateix president del país, Joe Biden, va admetre que era un veredicte "rar", ja que abans d'aquest cas n'hi ha hagut molts en què la policia havia mort a trets afroamericans desarmats i pràcticament mai hi havia hagut una sentència condemnatòria. En molts casos no s'arribava ni tan sols a celebrar un judici. Ha calgut, doncs, que hi hagués un vídeo viral de nou minuts on es veia com Floyd agonitzava amb el genoll de Chauvin aixafant-li el coll i dient "I can't breathe" (no puc respirar) i una onada de disturbis i manifestacions per tot el país sota el lema Black Lives Matter (la vida dels negres importa) perquè finalment un jurat s'hagi atrevit a condemnar un policia per assassinat. En el cas de Floyd també va ser important el testimoni en el judici del cap de la policia de Minneapolis, el primer afroamericà a ocupar el càrrec, que va deixar clar que Chauvin havia violat tots els protocols amb la seva actuació.

Per fer-se una idea del caràcter històric de la sentència, només s'ha de tenir en compte que, segons el recompte del criminòleg Philip Stinson, de la Bowling Green State University d'Ohio, un cas d'una persona morta a trets per la policia només té una oportunitat entre 2.000 d'acabar amb condemna. De fet, des del 2005 només 140 casos han arribat a judici, i d'aquests només set han acabat amb un veredicte de culpabilitat. No cal dir que la majoria de víctimes eren negres. Per això aquest dimecres els Estats Units han respirat alleujats amb el veredicte del jurat, ja que una absolució hauria provocat una explosió de ràbia de la comunitat afroamericana.

El cas Floyd, i també el seu judici, han servit per posar en relleu el racisme estructural que nia en moltes institucions dels Estats Units, i particularment a la seva policia. L'esperança és que aquest cas sigui un punt d'inflexió que posi fi a la impunitat policial, però no només, perquè aquesta impunitat només és possible perquè el racisme s'estén a tot l'estament judicial, des dels fiscals fins als jutges. L'any 2008 va semblar que, amb l'arribada de Barack Obama a la Casa Blanca, les coses podien començar a canviar de veritat. Però la realitat és que aquest problema ha continuat enquistat perquè els canvis culturals són, malauradament, molt més lents.

Vist des d'Europa resulta incomprensible la facilitat amb què els policies nord-americans disparen a persones desarmades (es calcula que cada any moren 1.000 persones als Estats Units per trets de les forces de l'ordre), però s'entén millor si sabem que fins ara les condemnes eren l'excepció de l'excepció. Si a partir d'ara es prenen les mesures necessàries perquè el sistema judicial no empari aquesta violència policial, que castiga especialment les minories, és esperable que almenys es faci realitat el que reclama el lema del moviment, que només és que la vida dels negres també és important.