Finalment, després d'un procés tortuós i excessivament llarg, les bases d'ERC han pogut emetre el seu veredicte sobre qui volen que els lideri en aquesta nova etapa. I tot que no hi ha una decisió definitiva, a hores d'ara sembla difícil que es pugui barrar el pas a Oriol Junqueras, que ha obtingut un 48% dels vots. El pròxim dia 14 Junqueras s'enfrontarà a Xavier Godàs, que lidera la candidatura que ha quedat en segona posició amb un 35% dels sufragis. La clau, però, la poden tenir els partidaris de Foc Nou, la candidatura encapçalada per Helena Solà, que ha recollit un 12% dels sufragis.
La primera cosa que cal dir és que Esquerra, igual que va fer amb la consulta interna sobre el pacte amb el PSC per a la investidura de Salvador Illa, ha tornat a donar un exemple de participació, amb un percentatge del 81%. Es podrà dir, com va passar amb la investidura, que la decisió de 6.500 persones acaba repercutint en tota la política catalana (i espanyola), però aquesta és també la grandesa de la democràcia. Durant setmanes, els militants han pogut escoltar les propostes de les candidatures i debatre amb els seus caps de llista, en alguns casos amb només unes desenes de persones, una mica a l'estil dels famosos caucus nord-americans. El resultat, doncs, és una radiografia exacta del partit que al guanyador el pròxim dia 14 li tocarà gestionar amb finezza si no vol perdre part d'aquest capital polític.
Pel que fa a les conseqüències, cal remarcar que no hi ha hagut una esmena a la totalitat a la línia seguida per ERC aquests últims anys, i en especial després de l'1-O; és a dir, privilegiar la via negociadora amb el govern espanyol i intentar ampliar la base independentista posant l'accent en les polítiques socials abans de plantejar un nou embat. L'oposició a aquesta estratègia, que en part també ha estat assumida per Junts, només la defensava la candidatura apadrinada per Alfred Bosch, i encapçalada per Solà, que ha tingut un suport minoritari.
El que és evident, al marge de quin sigui el resultat el pròxim dia 14, és que ERC continuarà tenint un paper preeminent en la política catalana i espanyola. I el més important: no renunciarà a tenir-lo. Si hem de fer cas al que s'ha dit en campanya, tampoc hi ha perill d'escissió, tot i que sí que caldrà veure com es gestiona un partit visiblement dividit i fracturat.
En tot cas, ERC ha de superar com més ràpid millor el sotrac intern que està suposant aquest congrés i posar-se a treballar com més aviat millor. No en va, els republicans tenen un gran objectiu programàtic, que és aconseguir el sistema de finançament singular per a Catalunya pactat amb el PSC i acceptat pel PSOE. Aquesta serà la veritable pedra de toc que ha de definir el rumb de les dues legislatures i en què ERC ha de fer valer el seu pes.
