Sovint els canvis socials són lents, però de vegades s’acceleren i deixen molta gent descol·locada. Ho hem vist amb l’episodi del petó no consentit del llavors president de la RFEF Luis Rubiales a la jugadora Jenni Hermoso, que ha provocat un autèntic terratrèmol i un canvi en les percepcions sobre comportaments que eren considerats normals fa quatre dies i que ara veiem com a inadmissibles. Però aquest masclisme estructural contra el qual lluiten les jugadores no és només patrimoni del futbol o de l’esport, sinó que el trobem en la resta d’àmbits socials, com ara l’empresa, l’acadèmic, el món artístic, els mitjans de comunicació i, evidentment, la política.
Aquest dimecres dues figures històriques del PSOE com Alfonso Guerra i Felipe González es van reunir a Madrid per presentar un llibre sobre el primer. L’acte es va convertir en un aquelarre contra Pedro Sánchez i la seva intenció d’aprovar una amnistia, però curiosament els atacs més durs se’ls va endur algú que no és ni del PSOE, com és la vicepresidenta segona i líder de Sumar Yolanda Díaz. González li va retreure que donés lliçons de política a algú com Núñez Feijóo, que havia guanyat quatre eleccions per majoria absoluta. ¿Que potser atacava González a Díaz perquè no s’atrevia a atacar directament Sánchez?
El menyspreu que tots dos senten per la líder de Sumar, i el seu masclisme totalment anacrònic, s’ha fet evident aquest dijous quan Alfonso Guerra, entrevistat per Susanna Griso a Antena 3, ha desqualificat les crítiques de la vicepresidenta dient que "potser ha tingut temps entre perruqueria i perruqueria". I tot seguit s’ha refermat, davant la impassibilitat de l’entrevistadora, que no l’ha corregit, dient que a Yolanda Díaz "li agrada molt" anar a la perruqueria.
De sobte tota la màscara del vell PSOE ha caigut. Es tracta de dues persones que estan fora del seu temps, que han mantingut intacte el seu masclisme tocat de misogínia, i que a sobre pretenen donar lliçons sobre què és l’autèntica esquerra a dues persones, Sánchez i Díaz, que acaben de rebre el vot de més de 10 milions d’espanyols. En realitat, el que uneix González i Guerra és la sensació que les noves generacions ja no es creuen el relat de la Transició modèlica i volen canviar algunes coses, per exemple en l’àmbit territorial, però també pel que fa als drets de les dones i la resta de drets socials. No és cap barbaritat afirmar que estan avui més a prop del PP que del PSOE i que, a causa del seu espanyolisme i jacobinisme, consideren més acceptables els pactes de Feijóo amb l’extrema dreta franquista que no pas els de Sánchez amb els independentistes catalans i bascos.
Finalment, que siguin ells dos precisament els que critiquin els canvis d’opinió de Sánchez, quan ells van passar de fer campanya contra l’OTAN a demanar el vot a favor de l’ingrés, no deixa de tenir gràcia. Si ells allà van evolucionar i van virar el rumb dels anteriors dirigents del partit, per què ara Sánchez no pot fer el mateix? La resposta és que ningú accepta fàcilment que el seu temps ha passat.
