Valentia per abordar la prostitució

Espanya és el país europeu amb més demanda de sexe pagat i el tercer a tot el món. Catalunya no s’escapa d’aquesta realitat. Segons les Nacions Unides, a l’Estat el 39% dels homes han pagat en alguna ocasió per tenir relacions sexuals. No només és líder en consum de prostitució i en nombre de prostíbuls, també és una de les principals destinacions del món de tràfic de dones amb finalitats d’explotació sexual. L’alegalitat en què es mou aquí aquest negoci ha afavorit des de sempre l’explotació de les dones, majoritàriament migrants i en molts casos menors d’edat, víctimes de màfies i del tràfic il·legal. El proxenetisme és el gran beneficiat d’una situació a la qual ara el govern espanyol vol posar fi. Malgrat alguns intents, per exemple els que va protagonitzar a Catalunya la consellera de Justícia Montserrat Tura el 2010, fins ara a l’Estat no s’ha aconseguit incidir realment en el problema de la prostitució. Només a Navarra, malgrat la manca d’un marc legal estatal, s’ha desenvolupat una estratègia abolicionista reeixida amb suport social i econòmic a les prostitutes perquè puguin canviar de vida.

Espanya és un dels pocs països de l’Europa Occidental que s’han resistit a donar un marc legal a la prostitució, un lamentable retard que ara li permet, però, aprendre dels errors i encerts dels dos models majoritaris: l’abolicionista, encarnat sobretot per Suècia i seguit per França i altres països, i el regulador, amb Nova Zelanda i Holanda al capdavant, entre d’altres. El debat entre abolicionisme (fer èmfasi en la persecució dels clients i dels proxenetes) i regularització (garantir drets i deures per a les prostitutes) no pot fer naufragar la iniciativa legal que posi fi a la sordidesa d’un món on només unes poques dones practiquen lliurement, i amb seguretat, sexe a canvi de diners. L’abordatge de la prostitució s’ha de fer posant el focus en les dones abocades o obligades a practicar-la -també hi ha homes, però molt minoritàriament-. La via òptima seria avançar cap a l’abolicionisme, donant ajut i garanties a les noies i dones que vulguin sortir-ne i perseguint el proxenetisme, sense caure, d’entrada, en la prohibició total atesa la reivindicació laboral d’una part de les afectades. En tot cas, convertir la compra de sexe en una cosa socialment inacceptable és un objectiu a perseguir. Dit això, tal com s’ha vist a França, legislar sense posar després els mitjans i sense fer un seguiment real serveix de poc, i fins i tot pot ser contraproduent per a les dones atrapades en xarxes d’explotació, les condicions de les quals poden empitjorar. En tot cas, s’ha d’avançar amb valentia cap a una llei que per primer cop abordi la realitat de la prostitució.