La vaga educativa ha suposat una forta mobilització dels docents, en especial dels centres de titularitat pública i sobretot a la secundària. Els centres concertats, amb poca sintonia amb uns sindicats que els tenen en el punt de mira, s'han sumat poc a la crida. En tot cas, feia anys que el col·lectiu no buidava tan massivament les aules i sortia al carrer per fer sentir el seu malestar, un descontentament que té motivacions molt diverses. La convocatòria ha tingut la virtut innegable de catalitzar des de greuges antics fins al cansament de la pandèmia i l'oposició als canvis recents promoguts per la conselleria d'Educació. El cas és que fa temps que la professió se sent socialment qüestionada o poc valorada i que ha anat desconnectant de l'administració. De manera que ara, en el xoc amb el conseller Josep Gonzàlez-Cambray ha trobat la manera d'expressar una indignació feta de reivindicacions tant laborals com educatives, però que, a causa del plantejament sindical inicial, ha quedat molt marcada per la negativa a acceptar que els alumnes tornin una setmana abans després de les vacances d'estiu. Una qüestió, aquesta última, que les famílies no han entès.
Com sempre passa en aquests casos, les dues bandes (conselleria i sindicats) s'acusen mútuament de negar-se a dialogar. És veritat que el conseller Gonzàlez-Cambray ha estat resolutiu a l'hora de tirar endavant modificacions rellevants (currículums i horaris) sense gaires miraments, però també ho és que els sindicats no s'havien presentat a les últimes taules de diàleg. Hi havia un clamorós abisme. I això ha de canviar. Les dues parts tenen la responsabilitat de reconduir la situació.
Una demostració d'aquesta manca de diàleg és la paradoxa que aquesta vaga a favor de l'ensenyament públic i de titularitat pública es faci en contra del departament que, en termes històrics, més exigent està sent amb el sector concertat, tant amb els protocols de matriculació perquè incloguin alumnat vulnerable com, per exemple, amb la retirada dels concerts a les escoles que segreguen per sexe. També és paradoxal que en el món escolar la majoria de veus reclamin canvis valents i innovadors, però que a l'hora de la veritat no hi hagi manera de sumar energies i consensuar transformacions. Acaba guanyant la paràlisi. Sovint, només la bona feina de molts mestres supleix aquesta manca d'entesa. Una entesa en la qual haurien de participar tots els agents: administració, associacions pedagògiques, sindicats, patronals de la concertada, associacions de famílies, estudiants... El que no pot ser és que com a societat no aconseguim prestigiar l'ensenyament, apujar-ne la qualitat i fer que arribi a tothom. Fa massa temps que els intents queden a mitges.
Sembla prou evident que, des de les polítiques d'inclusió fins a la defensa del català davant l'amenaça del 25% judicial, des de la millora de la formació dels mestres fins als canvis curriculars o les aules d'acollida, hi ha més coincidències que diferències. En els temes laborals i organitzatius segurament la distància és més gran. I sempre hi haurà el problema dels recursos. Però cal asseure's a parlar de tot, amb honestedat i transparència. És urgent i necessari. La vaga ha de donar pas, com més aviat millor, al diàleg i a una millora de l'educació.
