És urgent: més pisos socials
L'acord de la Generalitat i l'Ajuntament per desbloquejar la construcció de 637 pisos socials a la capital és una bona notícia. Van quedar aturats amb la convocatòria electoral. L'ARA va alertar de l'absurditat del fre administratiu a l'execució: el govern Aragonès va adduir que s'havia quedat sense pressupostos. Ara el president Illa i l'alcalde Collboni, en la seva primera cita, han donat prioritat a aquest projecte, primera fase del conveni que havien firmat l'Ajuntament i el govern dels republicans per tirar endavant 1.700 pisos socials.
A ningú no se li escapa que el problema de l'habitatge és un dels més greus que tenen els ciutadans de Barcelona, i de Catalunya en conjunt, molt especialment els joves, però no només. La pressió turística ha fet pujar els preus i ha reduït l'oferta per als autòctons. Els pisos de temporada i els lloguers turístics copen el mercat. La seva regulació encara té moltes llacunes. De fet, el mateix PSC va impedir el maig passat, abstenint-se, l'aprovació del decret per limitar els lloguers de temporada. Ara, però, els acords d'ERC i el PSC per al pacte d'investidura inclouen mesures pressupostàries i legislatives al respecte, a més de prometre la construcció de "50.000 pisos nous en el període 2024-2030". Al govern d'Illa se li gira feina. Per complir aquest compromís, haurà de trepitjar l'accelerador sense dilacions, amb l'Incasòl com a motor, però també amb polítiques compartides amb la resta d'administracions, i amb la col·laboració imprescindible del sector privat.
Si no s'actua amb decisió, la situació d'excepcionalitat que patim és susceptible d'empitjorar encara més. A Menorca, per exemple, al mercat actualment no hi ha cap oferta de pisos per viure-hi tot l'any: absolutament tot està enfocat al turisme. Si no es posen frens clars, aquí ens pot passar el mateix. La qüestió, doncs, s'ha d'abordar des de la consciència que cal limitar l'oferta turística. En poc temps ha quallat la idea que hem sobrepassat els llindars raonables de visitants: els perjudicis (amb la crisi habitacional al capdavant) ja són pitjors que els beneficis. La gent no troba lloc on viure i pateix, a més, les molèsties de la massificació, des de la inseguretat fins a la brutícia i el soroll. En aquest sentit, també resulta rellevant que Collboni i Illa hagin pactat incrementar la taxa turística als creueristes de curta durada, sense concretar, però, quin serà l'augment. És una mesura d'urgència benvinguda, però ni molt menys suficient. Cal anar més enllà en la reorientació i limitació de l'oferta turística. També és important que Illa hagi decidit mantenir el decret aprovat pel govern de Pere Aragonès que permetrà a l'Ajuntament de Barcelona eliminar en cinc anys els més de 10.000 pisos turístics que ara hi ha a la ciutat. La concreció d'aquesta mesura tampoc no és senzilla. Les administracions hauran de ser rigoroses i actives per evitar subterfugis o directament il·legalitats.
El sector públic pot i ha de ser un motor que lideri la solució. Però tothom s'ha d'arremangar. L'habitatge és un dret bàsic. I la situació és d'urgència social.
