És urgent frenar el malbaratament alimentari
Aturar el malbaratament alimentari és urgent. I és possible. Per descomptat, és molt més fàcil que aturar el canvi climàtic i pot influir, a més, en aquesta lluita global per salvar el planeta: el 8% de les emissions anuals de gasos d'efecte hivernacle són fruit del malbaratament alimentari, que també suposa un cost invisible en aigua i terres, i una despesa energètica que avui, en plena crisi energètica, és del tot insostenible. No pot ser que tones i més tones de fruita i verdura siguin descartades pel seu aspecte, que no se'ls doni cap ús més enllà del consum directe. Les dades fan basarda: el 2020, en plena pandèmia, es van malgastar 57 milions de tones d'aliments a Europa. Aquell any, a Espanya van anar a parar a les escombraries per culpa de les empreses i les explotacions agrícoles 55 quilos per persona. A més, també a l'Estat, de mitjana cada persona va llençar-ne a casa uns 30 quilos.
Són xifres de l'Eurostat, que per primer cop ha dedicat un informe a l'assumpte, tot i la poca transparència del sector. La mala consciència deu pesar. En un món on la fam encara és un problema global, a l'Occident opulent, on d'altra banda creixen les desigualtats i també hi ha persones que viuen en la precarietat alimentària, es llencen quotidianament molts aliments.
No hi ha, doncs, excuses per no actuar en aquest terreny, on si hi ha voluntat política els progressos poden ser relativament ràpids. Es tracta de legislar per prohibir el malbaratament –la llei catalana s'ha de desplegar i l'espanyola s'ha d'aprovar–, o dit en termes positius, per propiciar l'aprofitament. La conscienciació de la ciutadania també és crucial, un terreny en el qual queda molt per fer. Però fins que no s'aconsegueixi la implicació dels productors en origen i dels distribuïdors finals, no es farà un salt endavant. Cal que tant supermercats com establiments de restauració deixin de desfer-se impunement del producte que creuen que ja no té sortida comercial, i cal que la pagesia i la indústria de processament d'aliments actuïn també en conseqüència.
Com a societat, no ens podem permetre descartar tan alegrement tants aliments. És una vergonya i un despropòsit. En les societats tradicionals preindustrials existia una cultura del reaprofitament que s'ha perdut i que ja és hora de recuperar. És qüestió de canviar alhora la cultura culinària i el sistema de distribució i comercialització. Igual com en un determinat moment la indústria tèxtil, a remolc del prêt-à-porter, va popularitzar la idea que l'arruga és bella, en el terreny alimentari toca que tots entenguem que no podem menjar pels ulls i que ens ha de fer mal que se'ns faci malbé el menjar. Cal avançar cap a un nou model de consum que impliqui tots els agents: productors, distribuïdors i consumidors. Per mals hàbits alimentaris i d'organització domèstica o per un empaquetament pensat per a grups familiars grans, la majoria de persones, fins i tot paradoxalment les que tenen pocs recursos, comprem més del que necessitem i n'acabem desaprofitant una bona part.
El canvi per acabar amb el malbaratament alimentari és urgent i ineludible, tant des d'un punt de vista ètic com climàtic i econòmic.
