La universitat és molt més que assumir coneixements

Anar a la universitat és una oportunitat que va molt més enllà d’adquirir uns coneixements determinats. O ho hauria de ser. Hi ha qui se la pren com un mer tràmit que s’ha de passar per arribar a la vida laboral, o per millorar-la, però també pot ser una experiència vital, si s’hi dedica el temps i l’atenció necessaris. Si es té l’oportunitat de fer-ho –haver de compaginar una feina amb els estudis ho pot complicar molt–, el pas per la universitat pot ser una important via de creixement personal. Perquè no és un lloc on anar a memoritzar –això es pot fer a casa–, sinó un espai dedicat exclusivament al coneixement on s’aprèn també, o sobretot, del debat i l’intercanvi d’idees. I no només a l’aula: també es pot aprendre molt als actes, les xerrades, les converses al passadís, l’activisme estudiantil i fins i tot al bar.

En un moment en què molta gent malda per trobar un camí per millorar-se de la mà de llibres d’autoajuda i orientadors de tota mena que reparteixen fórmules estereotipades, la universitat hauria de ser molt més eficaç, si se n’aprofita tot el potencial. Sí, llegir un llibre, seguir els consells d’un presumpte expert o fer cas d’algun influencer és més ràpid, requereix menys temps i esforç que estudiar una carrera i aprofitar-ne tot el potencial transformador, però els efectes no són els mateixos. Tothom que hagi viscut a fons l’experiència universitària pot recordar i explicar després com l’ha marcat.

Però per aprofitar del tot la universitat, sempre que no s’hagi reduït a un mer negoci, cal viure-la: anar a classe i participar en la mesura del possible en la vida del campus. I això sembla que cada vegada es fa menys, segons expliquen professors i responsables de les quatre principals universitats catalanes. La pandèmia va ser un punt d’inflexió del qual els centres encara no s’han recuperat del tot. És veritat que els campus virtuals han fet un gran salt endavant i s’han convertit en una gran eina per seguir els estudis, però no són substituts comparables a un bon professor, ni els fòrums, els xats o les videoconferències es poden comparar amb un bon debat a l’aula. Com tampoc no ho eren les llistes de bibliografia recomanada ni els apunts fotocopiats abans que es generalitzés internet.

Evitar les aules i els campus és desaprofitar oportunitats d’aprenentatge i creixement, i també, no ho oblidem, malgastar una part dels diners públics que es dediquen a finançar els estudis universitaris. Per això alguns centres han començat a prendre mesures per fomentar la presencialitat. Amb tot i això, si l’absentisme continua o fins i tot s’accentua, caldrà estudiar-lo més a fons: quantificar-lo i dedicar recursos a analitzar-ne les causes i les possibles solucions. Les maneres d’ensenyar han de continuar evolucionant, sense rebaixar l’exigència dels estudis, aquesta no hauria de ser mai la solució. No podem deixar que les aules de les universitats es quedin cada vegada més buides, perquè, llavors, el futur del país serà també cada vegada més pobre.