Un acord que salva a Cameron i fa la UE una mica més dèbil

Encara no han votat i els britànics ja han començat a canviar la identitat de la Unió Europea. No és la pressió del primer ministre David Cameron per renegociar la relació del Regne Unit amb la UE, sinó les concessions de Brussel·les les que millor retraten el moment que viu la Unió. El pacte de divendres a la nit -aconseguit, com sempre, després d’hores de retard, negociacions encallades i contrapartides als socis més reticents-és fruit de la debilitat, d’una idea d’Europa que s’allunya de l’esperit de la seva fundació, d’una política i d’uns lideratges espantats davant la incertesa. Malgrat que el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va sortir a anunciar un acord “sense glamur però sense concessions sobre els valors fonamentals d’Europa”, els Vint-i-vuit han acceptat ampliar i reforçar una Unió “a la carta”. L’escenificació d’aquesta cimera i de l’acord final no només retrata un Regne Unit disposat a replantejar-se quin ha de ser el seu lloc a Europa i al món, també diu molt dels valors d’una Unió que, finalment, ofereix a Downing Street, com a gran concessió, endurir les condicions per als immigrants, fins i tot per als immigrants comunitaris.

Cameron necessitava una coartada prou sòlida per començar la campanya a favor de continuar a la UE. Però encara li queda el més complicat. Quatre mesos de divisions, de polarització del país i de lluita interna al seu propi partit. El primer ministre britànic sempre ha sabut que fora de la UE hi fa fred. Precisament va ser aquest sentiment de marginalitat el que el va empènyer cap a aquesta consulta de resultat tan incert. Cameron no ha pogut pair que les decisions més trascendentals i transformadores d’aquesta Unió Europea s’hagin pres, els últims anys, al si de l’eurozona i, últimament, entre els països de Schengen. Aquest ha sigut el gran malestar britànic: veure’s fora del nucli dur d’una Unió a la qual volen seguir “associats” però sense ser “absorbits”, en paraules de Winston Churchill. El text de l’acord deixa clar que aquesta “unió cada cop més integrada” no serà la del Regne Unit, proclamava Cameron després de la cimera. Tampoc ho ha estat durant aquests primers 40 anys de pertinença a la UE.

El 23 de juny, però, quan els britànics votin si estan per l’in o per l’ out d’Europa, en realitat estaran decidint sobre el futur de dues unions. La del Regne Unit, on escocesos i gal·lesos insisteixen que ells no pensen abandonar el club comunitari, i la d’Europa, perquè passi el que passi en el referèndum, res tornarà a ser igual per als Vint-i-vuit. L’Europa euroescèptica que seu a la taula de negociacions del Consell -i que no és ni molt menys només la britànica- sap que la UE és avui una mica més dèbil.