Últim intent per salvar la candidatura dels Jocs
BarcelonaLa consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, ha anunciat que la Generalitat prepararà els informes corresponents per presentar una candidatura pilotada des de Catalunya als Jocs Olímpics d'Hivern del 2030 en el que és un últim intent per salvar un projecte que sembla tocat de mort per la posició de l'Aragó. Tot apunta que el COE es disposa a renunciar a la candidatura per la manca d'acord, una decisió que seria un colofó lamentable a tot el procés, que es va començar a tòrcer quan el president aragonès, Javier Lambán, es va fer enrere de l'acord tècnic a què havien arribat les dues administracions per repartir-se les seus i els esports. Seria incomprensible que un projecte tan important, sobre el qual la ciutadania encara havia de pronunciar-se, no arribi ni tan sols a plantejar-se pels interessos electorals d'un baró socialista que ha fet del seu anticatalanisme la principal carta de presentació. Amb el seu obstruccionisme i el xantatge per canviar el que s'havia acordat, Lambán ha aconseguit posar-se en contra no només la Generalitat, sinó també el COE i –tèbiament, això sí– el govern espanyol.
La proposta de fer una candidatura només catalana té poques possibilitats d'èxit, però almenys té una virtut, i és la d'obligar el COE i el govern espanyol a pronunciar-se, sobretot aquest últim, que no sembla gens interessat a promoure-la. Perquè és cert que la màxima porció de responsabilitat en aquest fracàs correspondrà a Lambán, però també a l'executiu espanyol, que no ha tingut el valor d'enfrontar-se a un president autonòmic del seu mateix color polític per alinear-se amb un d'ERC-Junts. Finalment, els interessos electorals de Lambán i Sánchez hauran fet fracassar un projecte que, amb totes les seves llums i ombres, podia suposar un revulsiu econòmic per al territori.
La lliçó de tot plegat no pot ser més descoratjadora. Una candidatura que es forja a Barcelona amb la intenció d'aprofitar la imatge de marca de la capital catalana i que acaba estavellant-se perquè el govern espanyol no s'atreveix a semblar massa "procatalà" i "antiaragonès". Quan des de Madrid algú es pregunta sobre l'auge de l'independentisme a Catalunya hauria de ser conscient de l'interminable llistat de greuges que s'acumulen en els últims anys, alguns dels quals, com el dèficit inversor i d'execució, són ja una constant històrica. En aquest sentit, es troba a faltar una posició més decidida del PSC en defensa de la candidatura catalana (i barcelonina) i més quan un ex primer secretari com Miquel Iceta ocupa el ministeri de Cultura i Esports. L'actual líder del PSC, Salvador Illa, es va entrevistar dimarts amb Lambán i no només no en va treure res, sinó que fins i tot va evitar la més mínima crítica al bloqueig de la candidatura per part del president aragonès. ¿És així com es defensen els interessos de Catalunya davant d'un correligionari?
El govern espanyol i els socialistes insisteixen sovint que el que és bo per a Espanya és bo per a Catalunya, però sembla que a l'inrevés la cosa no funciona, i que el que és bo per a Catalunya no sempre ho és per a Espanya.
