La UE davant el repte de la Xina

BarcelonaEn els últims anys, la Xina ha passat de ser la fàbrica del món a ser una superpotència amb tentacles a tots els continents i tenir una economia que parla de tu a tu amb la dels Estats Units. De forma silenciosa però imparable, el gegant asiàtic ha anat executant un pla per penetrar estratègicament a l'Àfrica, a l'Amèrica Llatina i, fins i tot, a la UE, on els xinesos ja són claus en ports com per exemple els de Barcelona i València. La recepta de la Xina és molt senzilla: ofereix recursos, coneixements tècnics i treballadors qualificats per executar grans infraestructures. Com que la Xina pensa a llarg termini no es preocupa tant del cost de les inversions i la seva rendibilitat com del fet que li acabin garantint una posició de domini en el futur.

L'exemple paradigmàtic d'aquesta política és la construcció de la nova capital egípcia 30 km a l'est del Caire a través de l'empresa China Construction. És un megaprojecte que rivalitza amb les piràmides faraòniques: una ciutat futurista amb 21 gratacels, un dels quals tan alt com l'Empire State. La nova capital tindrà un gran districte econòmic, edificis que allotjaran les institucions de l'estat i habitatges per albergar 6,5 milions de persones. La Xina ja ha concedit crèdits per valor de 3.000 milions de dòlars per finançar la primera fase del projecte, que previsiblement estarà acabada en tres anys. La idea és tenir acabada tota la ciutat, que competirà amb Dubai, en un termini de 15 anys.

Què aconsegueix la Xina a canvi? Molt fàcil, el control d'una infraestructura clau per al comerç mundial com és el canal de Suez. Pequín s'ha adonat que, per ser hegemònic, no només ha de ser el primer fabricant del món, sinó que també ha de controlar les principals rutes comercials. En paral·lel, la Xina ha modernitzat i tecnificat el seu exèrcit i fins i tot participa en la conquesta de l'espai. Els productes 'made in China' ja no són només objectes de plàstic o roba, sinó telèfons mòbils com els de la marca Huawei.

La Unió Europea –i també els Estats Units– ha de respondre a aquest desafiament afirmant els valors de la democràcia liberal i l'economia de mercat. És cert que és difícil competir amb un país com la Xina, que no té escrúpols a l'hora de finançar règims que no respecten els drets humans (ni ella mateixa els respecta) i que no ha de donar compte davant l'opinió pública ni passar el filtre d'eleccions democràtiques. Però precisament per això el que no pot fer Europa és quedar-se atrapada en els seus propis problemes interns (el Brexit) en lloc de dissenyar una estratègia exterior amb cara i ulls. La UE ha de fer valer la seva potència econòmica, els seus 500 milions de consumidors i el seu model de societat, que ofereix una clara alternativa a l'autoritarisme xinès. Trump ha decidit buscar el cos a cos amb la Xina amb mesures proteccionistes, però de moment no sembla que se n'estigui sortint. Probablement la resposta ha de ser una altra, i passa per pensar en el llarg termini i no en les pròximes eleccions. A Europa no ens fan falta dictadors com Xi Jinping, però sí que ens fan falta estadistes.