La UE apostarà de veritat per les renovables?

El conflicte d'Ucraïna és una guerra –no només, però també– pels recursos. De la mena de conflictes que els experts feia anys que alertaven que es multiplicarien amb la crisi climàtica. I ha estat disruptiu precisament per al cicle de circulació de recursos clau com els cereals, els fertilitzants agrícoles, el gas i el petroli. Rússia hi ha jugat des del principi la carta de la pressió energètica, i ho continua fent. Diumenge mateix el subcap del Consell de Seguretat de Rússia i expresident del país, Dmitri Medvédev, vaticinava una revisió del preu del gas rus per al final de l'any que implica un augment del 43% respecte a l'actual. Ho va dir al seu canal de Telegram, on va rematar el missatge –més aviat una amenaça– amb un irònic: "Amb els millors desitjos".

Davant d'aquesta situació, Europa només té una solució vàlida a llarg termini per avançar cap a la sobirania energètica: apostar decidida i amb força per les renovables. I fer-ho de manera coordinada, o sigui, augmentant les interconnexions elèctriques entre els estats membres de la Unió. Abans de la guerra aquest era el camí clar (una altra cosa és la velocitat amb què es recorria). I aquest dilluns la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, després d'admetre que el preu de l'electricitat s'ha fet "desorbitat" i que cal "una intervenció d'emergència i una reforma estructural del mercat elèctric", ha assegurat que cal eliminar la dependència europea del gas rus i avançar en les energies renovables.

"Cada kilowatt d'electricitat que Europa genera d'energia solar, eòlica, hidràulica, biomassa, geotèrmica o d'hidrogen verd ens fa menys dependents del gas rus", ha dit Von der Leyen. I té tot el sentit. Però, de moment, la realitat és que, a causa de la guerra, Alemanya ha tornat a les centrals de carbó, augmenta la pressió per renovar l'aposta per l'energia nuclear i el gas natural dels EUA, extret a través del fracking, s'ha fet imprescindible per a diferents estats europeus. Per acabar-ho de rematar, la sequera, que ha obligat a frenar i fins i tot a aturar centrals hidroelèctriques, encara ha fet créixer més el consum de gas per generar electricitat.

El tòpic de l'autoajuda diu que les crisis són oportunitats. La realitat, per desgràcia, fa que massa sovint aquesta frase soni naïf, però, tot i això, a vegades ho poden ser. I ara la Unió Europea té dos camins davant dels ulls. Un passa per una transició energètica, decidida i coordinada, que no serà fàcil i segur que implicarà contradiccions i disputes. Necessitarà molt de diàleg. L'altre tira cap al campi qui pugui digne d'un club d'estats que no es creuen la necessitat d'actuar amb unitat, pel curtterminisme de buscar alternatives fòssils al combustible rus. Entremig també hi ha senders més o menys foscos, com el que implicaria cedir d'una manera o altra al xantatge rus.

En tot cas, ara som en un moment clau per al futur d'Europa: l'hora de decidir si, més enllà de les bones paraules, la Unió opta de veritat per desplegar tot el potencial de les energies renovables.