Mil dies després de l'inici de la guerra, Rússia ocupa una cinquena part del territori d'Ucraïna, l'equivalent a tota la superfície de Grècia. Ho haurà fet, però, a un cost altíssim. Segons càlculs publicats recentment per The Wall Street Journal, haurien mort almenys uns 200.000 soldats russos i uns 80.000 soldats ucraïnesos. I gairebé 800.000 soldats més han resultat ferits, la meitat a cada bàndol, amb lesions que en moltíssims casos són invalidants de per vida. També han resultat assassinats uns 12.000 civils, la immensa majoria ucraïnesos, i les pèrdues materials en infraestructures, edificis i altres béns econòmics de moment són incalculables. Seria ingenu pensar que aquest macabre balanç li pesarà a Putin a la consciència. De moment no hi ha signes de cap mena de penediment per part del líder del Kremlin, que, al contrari, continua amb la seva retòrica bel·licista i ha aconseguit aixafar sense problemes qualsevol mena d'oposició interna a les seves polítiques.
La veritat és que ara mateix el cansament i el desànim són al bàndol ucraïnès, escàs d'efectius, o això és el que ens arriba aquí, donat que tenim molta més informació del bàndol agredit, que és l'aliat europeu. Entre altres coses, perquè des del primer moment la seva supervivència depèn precisament de l'exterior, que és qui li proporciona diners i armament, i el context actual ja no és tan entusiasta com el dels inicis. El triomf de Donald Trump ha estat un cop per a les expectatives ucraïneses, perquè el magnat estatunidenc ja va anunciar que vol acabar ràpidament amb el conflicte, no té previst invertir-hi gaire més i manté bones relacions amb Vladímir Putin, cosa que fa témer el pitjor. Les posicions europees tampoc són ja tan monolítiques i, de fet, l'actual president de torn de la UE és l'hongarès Viktor Orbán, que es podria definir com a pro-rus. A més, les pròximes eleccions alemanyes poden marcar també un gir en el rumb del principal aliat fins ara de Zelenski, que ha patit més que ningú els embargaments del gas rus.
Així les coses, que ara finalment Joe Biden, el president sortint dels EUA, hagi autoritzat Kíiv a fer servir els míssils de llarg abast en territori rus només obre una lleugera espurna d'esperança a les tropes ucraïneses. Com tot en aquesta guerra, arriba tard i limitat. De moment, el permís se circumscriu només a la zona de Kursk, el territori rus que per sorpresa va ocupar Ucraïna el passat mes d'agost. Els míssils haurien de servir per destruir les bases russes des de les quals es dispara als ocupants i, també, per desanimar els soldats nord-coreans desplaçats a la zona fa poc com a part de les forces de xoc per reconquerir-la. Kíiv necessita tenir territori per intercanviar perquè, quan finalment es pacti un alto el foc, sembla clar que la línia de front serà la que marcarà les noves fronteres. L'ofensiva russa s'ha intensificat els últims temps i podria avançar encara molt més en territori ucraïnès. La situació, doncs, és crítica, i tot fa pensar que el tercer aniversari de la guerra, que seria ja el 24 de febrer, podria arribar en una Ucraïna encara més devastada o, potser, dividida gairebé per la meitat. Difícilment això assegurarà la pau.
