El turisme ha estat el sector més castigat per la pandèmia perquè la seva raó de ser és la mobilitat i la interacció social, les dues coses que més contribueixen a la propagació del virus i, per tant, les que han tingut més restriccions. Això ha suposat una forta caiguda del PIB català i espanyol, per sobre de la mitjana europea, perquè en som molt dependents, massa. A Catalunya el turisme té un pes aproximat del 17% del PIB, i en pengen indirectament altres sectors, com el de la logística, l’alimentació o fins i tot la construcció, que sense la demanda turística també queden minvats. La crisi del covid ha mostrat la fragilitat del sector i la dependència excessiva que en tenim. També que el necessitem perquè de moment no hi ha gaires alternatives per crear ocupació i fer créixer l’economia.
La crisi pandèmica ha servit una mica per posar tothom al seu lloc. El moviment antiturisme, que va estar molt actiu abans de la crisi, ha vist fins a quin punt aquest és un sector troncal per a molta gent, tant els treballadors sovint poc qualificats que tenen dificultats per trobar feina en altres sectors com també per als qualificats, perquè la cadena de serveis és extensa i ha afectat molta gent. Però també ha servit per fer veure als proturisme el perill de posar tots els ous al mateix cistell: el monocultiu turístic que viuen moltes zones és una bomba de rellotgeria quan algun element extern –ara una pandèmia, però també pot ser el terrorisme o aldarulls socials– deixa una destinació fora del mercat.
I tot plegat en el marc del gran debat del moment, que és la crisi climàtica i les mesures que cal prendre ja amb urgència per combatre-la. Entre ells hi ha la necessitat de viatjar menys per reduir les emissions d’avions, vaixells i tot tipus de vehicles. La conscienciació de la població farà també que amb el temps s'imposi una exigència més alta dels clients, que valoren factors com la sostenibilitat i l’ecologia a l’hora d’escollir destinació, a més d’unes normatives més estrictes.
No ens enganyem, però: el turisme no desapareixerà. Si alguna cosa té ara mateix la majoria de la població dels països desenvolupats és ganes de moure’s i de fer turisme. I les destinacions, que en realitat són tot el món perquè hi ha pocs llocs on el turisme no sigui una part important de l'economia, estan desitjosos que torni el flux de viatgers i de diners.
El turisme encara té futur, això és ben clar, però també ho és que cal canviar el model i tard o d’hora el món haurà d’assumir que és impossible seguir amb el ritme frenètic i low cost que teníem fins al 2019. Intentar combatre la crisi, com ha estat la tendència en moltes zones de sol i platja, abaixant els preus és insostenible. El camí és el contrari, diuen els experts. Reduir les places, diversificar l’oferta, millorar el nivell del servei i competir per la sostenibilitat. Això no vol dir buscar el turista ric, vol dir ajustar la demanda a l’oferta que pot resultar més equilibrada en tots els nivells, tant l’ecològic com l’econòmic, assegurant llocs de treball de qualitat i una experiència de vacances atractiva. No serà fàcil, però hauria de ser una estratègia clara a mitjà i llarg termini.
![Turisme a laplaça de la Ctedral de Barcelona](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
