El TSJC trenca amb el consens lingüístic de la Transició a l'escola
L'espasa de Dàmocles judicial s'ha fet efectiva. El TSJC ha dictat l'obligatorietat del govern català d'aplicar el 25% de castellà a totes les escoles i instituts, cosa que suposa una estocada a la immersió lingüística que s'ha aplicat a Catalunya des de fa gairebé quaranta anys amb una àmplia acceptació social. Una acceptació que ha permès incorporar a l'ús del català milers de nois i noies que no el tenien com a llengua habitual, sense anar en detriment del castellà. L'èxit ciutadà i acadèmic d'aquest sistema està fora de dubte, tal com corroboren les dades. Ara, però, després d'anys d'insistència d'una minoria de famílies (en concret, poc més d'un centenar des del 2005) que han comptat amb el suport mediàtic actiu de mitjans espanyols i de la triple dreta, i que han actuat a través dels tribunals, s'entra en una etapa incerta.
El perill principal és introduir la llavor de la divisió a l'escola i a la societat catalana per motius de llengua, una possibilitat de la qual sempre s'ha fugit. La convivència dels dos idiomes oficials ha estat un valor ben preservat, des de l'acceptació general que el català era la llengua més feble i la que, per tant, calia discriminar-la positivament. L'escola era un dels seus pocs pilars, tot i que estudis recents ja alerten que l'aplicació laxa de la immersió l'està arraconant també a les aules. I aquí és on apareix el segon perill: amb aquesta decisió judicial plou sobre mullat, de manera que a la pràctica, si es fa efectiva, pot suposar una greu estocada per a l'idioma històric del país, que ara mateix es troba en una situació de clara reculada.
La irrupció de l'anomenat "govern dels jutges" imposant quotes en un assumpte tan delicat, considerat essencial per bona part de la societat catalana, obre, d'altra banda, un panorama d'inestabilitat política que pot tenir repercussió en la governabilitat d'Espanya –només cal recordar el condicionament pressupostari amb el català a l'audiovisual–, i que per descomptat també pot tenir conseqüències en l'intent, ja de per si prou feble, d'encarrilar el plet sobiranista català amb l'Estat per la via del diàleg. Tocar la llengua, i més concretament desmuntar el gran consens històric sobre l'escola, suposa trencar també els pactes de la Transició i violentar la cohesió social.
El Govern té ara un gravíssim problema sobre la taula. La via de la desobediència és difícilment transitable perquè implicaria milers de funcionaris i podria tenir una afectació indesitjable en la formació de milers de nois i noies, ja prou castigats per la pandèmia. Però acceptar sense més ni més una imposició dels tribunals que no respon a la realitat de l'opinió ciutadana majoritària tampoc no és acceptable. Per tant, el Govern, que ja hauria de tenir previst aquest possible desenllaç judicial, és d'esperar que respongui amb intel·ligència i fermesa a aquesta interferència, donant seguretat a docents i famílies, i buscant modificacions legals (per exemple, a través de la llei catalana d'educació), de manera que la vida escolar i acadèmica pugui seguir el seu curs i que el català, un patrimoni cultural col·lectiu, no perdi bous i esquelles als centres educatius.