Truss i l'ombra allargada del Brexit
Liz Truss, aprenent de Thatcher, haurà estat l'estadant més efímer de Downing Street. El càrrec només li ha durat quaranta-cinc dies. Ara sols li queda esperar que li trobin un relleu. L'ombra allargada del Brexit, que ha anat acumulant un llast cada cop més pesant, amb la pandèmia i la guerra d'Ucraïna com a crisis concurrents, ha pogut més que la seva pretesa segona revolució liberal-conservadora, amb un intent maldestre d'abaixar impostos a les rendes altes i endeutar el país. La "lluitadora" Truss, com ella mateixa s'havia definit tot just vint-i-quatre hores abans de plegar, ha hagut de tirar la tovallola després d'avergonyir i espantar el mateix conservadorisme britànic i, naturalment, també els mercats. El caos polític i econòmic en què està immersa la Gran Bretanya, al qual Truss ha contribuït activament en el mes i mig que ha portat les regnes del país –els seus experiments han fet pujar les hipoteques per a milions de britànics, han fet caure el valor de la lliura i han disparat els interessos dels bons del Tresor–, finalment ha fet inviable la seva estantissa continuïtat.
La democràcia més veterana passa per les seves hores més baixes. La credibilitat de la classe política i de les institucions s'ha enfonsat. Sens dubte, l'origen d'una inestabilitat que sembla no tenir fi cal buscar-lo en el referèndum del Brexit, una consulta que va dividir i tensar el país fins a extrems impensables. La sortida d'Europa ha suposat un daltabaix pràctic, emocional i, per descomptat, econòmic de gran abast. I els que n'estan pagant el preu polític més alt són els que el van promoure: els tories. Un trist consol per als contraris a la sortida, que com tothom en pateixen i en patiran els efectes durant anys. Theresa May, Boris Johnson i ara Liz Truss han anat caient, incapaços de rellançar un país cada cop més ingovernable. Paradoxalment, una Truss que el 2016 era fervent partidària de quedar-se a la UE ha intentat convertir Anglaterra en el somni dels brexiters més radicals: una illa econòmica amb una regulació mínima i un nivell impositiu també mínim com a fórmula per a un miraculós creixement. No només no se n'ha sortit, sinó que ha empitjorat, i molt, la situació. Aquest dijous la borsa ha reaccionat amb un petit respir: una lleu pujada del 0,27%. Ningú està per tirar coets. Perquè no està gens clara la sortida del laberint.
El desgast acumulat és ara mateix un gravíssim llast. El mateix Johnson, que ja va tenir un final agònic, rumia convertir-se en relleu del seu relleu. L'esperpent, doncs, podria no haver acabat. Escòcia i Irlanda del Nord es miren cada cop amb més desafecció nacional el lamentable espectacle de Londres. I el món financer i empresarial sembla estar perdent la confiança en la classe dirigent anglesa. La democràcia, autèntic pilar identitari britànic, està caient en el ridícul més estrepitós i arrossegant cap a la decadència el conjunt d'un país desorientat, que no troba la sortida al greu atzucac econòmic i polític en què s'ha ficat. L'ombra del Brexit està sent molt allargada.
