Pocs dies abans de la investidura de Donald Trump com a president, els Estats Units han viscut dos atemptats consecutius que tot apunta que no estan relacionats. Tots dos, també segons els primers indicis, han estat executats pel que es coneix en l'argot policial com a llops solitaris. L'atac de Nova Orleans és clarament d'ideologia jihadista, inspirat per la propaganda de l'Estat Islàmic. El segon no sembla tenir aquesta motivació.
La primera reacció de qui ben aviat serà el nou president ha sigut disparar sense matisos contra el seu antecessor en el càrrec, Joe Biden, acusant-lo de debilitat davant la inseguretat, i apuntar també contra la immigració abans de conèixer detalls de la identitat dels culpables, que han resultat ser, l'un i l'altre, ciutadans nord-americans. Tots dos, a més, estaven vinculats a l'exèrcit: un ja estava retirat i l'altre estava en actiu. No és aquest últim un detall menor.
Un cop més, Trump ha parlat amb absoluta frivolitat demagògica deixant-se portar pels seus prejudicis ideològics, escampant l'odi als que venen de fora, menyspreant i culpabilitzant els seus rivals polítics i creant una atmosfera de por davant la qual ell mateix s'erigeix en remei radical i segur. Difícilment rectificarà: no ho fa mai. Embruta, que alguna cosa queda. Per a ell, qualsevol ocasió és bona per donar a entendre que la mà dura, i la recerca de dolents fàcilment identificables, és la sortida a tots els problemes. Una suposada sortida que, com s'ha vist en les últimes eleccions, rep un suport entusiasta de milers de conciutadans que necessiten certeses i promeses fàcils.
Però resulta que, si hi ha un fet concomitant en aquests dos atacs, no té res a veure amb el món de simplificacions i culpables de Trump, sinó tot el contrari: està relacionat precisament amb la seva defensa tancada de la cultura de les armes i la violència, d'altra banda tan arrelada als Estats Units. Més enllà de les motivacions de cada cas, els dos assassins atacants de New Orleans i Las Vegas s'han format i han viscut durant anys en un entorn militar i, per tant, tenien normalitzat l'ús d'armes i la resolució dels seus problemes, reals o imaginaris, a través de la violència. Tràgicament per a alguns conciutadans innocents, s'han acabat prenent la suposada justícia pel seu compte.
De tot això, evidentment, Trump no n'ha dit res. No li quadra amb els seus pressupòsits. No li quadra que siguin dues ovelles esgarriades de l'exèrcit i no li quadra que representin la pitjor cara de l'ús d'armes. Si la veritat t'espatlla el discurs, et busques una veritat alternativa: assenyalar els sospitosos habituals (els immigrants) i, com si fossis un xèrif del vell oest "fort i poderós" (això és el que promet), donar a entendre que amb tu no s'atreviran. Però qui és responsable de "la violència externa i interna que –segons ha dit el mateix Trump arran d'aquests atemptats– s’ha infiltrat en tots els aspectes" de la vida nord-americana? De quins discursos i exemples s'alimenta? Quina cobertura ideològica té? Qui va impulsar l'assalt mortal al Capitoli? L'acusador Trump hauria de fer una autocrítica que sens dubte no farà.
