Que algú aturi Trump
BarcelonaSi el món pogués votar l'impeachment de Donald Trump, l'actual president dels Estats Units no tindria cap possibilitat de continuar al càrrec. La seva relació amb el món que l'envolta ha estat tan prepotent i fatxenda que els pocs amics que té, o són tan prepotents i autoritaris com ell –de Duterte a Bolsonaro passant per Mohamed bin Salman–, o li fan la pilota per evitar mals majors. Des que està al càrrec ha amenaçat tothom que ha gosat discutir-li una decisió o negar-li un desig, sigui la construcció d'un mur a la frontera, la compra d'una illa com Groenlàndia o l'espionatge dels seus competidors electorals. Ha estat, precisament, la pressió i el xantatge al president ucraïnès el que ha provocat el seu actual procés d'impeachment. I si fins ara el seu historial de coacció era preocupant, l'assassinat divendres passat del general Qasem Soleimani, líder de la Guàrdia Revolucionària de l'Iran, en un atac amb drons a Bagdad podria ser la gota que faci vessar el got.
Els comiats multitudinaris a l'Iraq i l'Iran dels fèretres de Soleimani i els altres militars morts en l'atac per drons dels Estats Units estan a punt d'acabar. Han servit per cohesionar la població dels dos països amb els seus governs o, si més no, per deixar en segon pla les protestes internes i donar la imatge exterior d'unitat enfront d'un enemic, els Estats Units de Trump, contra el qual han clamat venjança. Les forces iraquianes, nord-americanes i iranianes havien col·laborat no feia gaire en l'ofensiva per destruir el califat de l'Estat Islàmic a l'Iraq, i ara que aquest objectiu semblava complert la zona s'ha incendiat de nou en un enfrontament de conseqüències ara mateix imprevisibles. El de Soleimani és un atemptat difícil d'entendre des del punt de vista tàctic, i que aparentment s'ha produït com a resposta a les protestes iraquianes davant l'ambaixada contra un atemptat anterior nord-americà que va matar desenes de milicians que, a la vegada, responia a la mort d'un contractista nord-americà. El complex dels republicans amb els iranians, que es remunta a l'assalt a l'ambaixada del 79, possiblement també hi està al darrere.
De moment, la resposta tant dels iraquians com dels iranians s'ha encarrilat més per les vies diplomàtiques de demanar la sortida de les tropes nord-americanes del país, a l'Iraq, o d'anunciar la sortida del pacte nuclear, a l'Iran. Més bel·licós ha estat Trump, que ha continuat l'ofensiva amenaçant directament l'Iran de destruir 52 llocs estratègics, alguns de gran rellevància cultural, cosa que és, de fet, un crim de guerra. A ell, va dir ahir, tant li és, perquè considera que el seu país té tot el dret de destruir el que li vingui de gust. Ara es veuen les conseqüències de les múltiples dimissions i cessaments que hi ha hagut a la Casa Blanca dels responsables de seguretat i de l'exèrcit. Fa terror pensar en mans de qui està ara el control de la situació i el pitjor és que aquesta por que efectivament sigui capaç de pitjar el botó nuclear atura les reaccions internacionals. Caldrà veure cap on evoluciona tot i, de moment, els moviments diplomàtics van en la línia de frenar l'anunciada venjança de l'Iran. El problema és que segurament el que ens faria falta és que algú aturés Trump. I això només ho poden fer al seu país. Confiem que encara hi hagi republicans assenyats que ho entenguin.
