Per fi un tribunal es creu la víctima de la Manada: és violació

BarcelonaEls cinc membres de la Manada han entrat finalment a la presó després que el Tribunal Suprem –en una vista pública per escoltar els recursos de les parts que s'ha publicitat i decidit de manera exemplar en un sol dia– acordés ahir per unanimitat ampliar la condemna de 9 a 15 anys al considerar que no es va tractar d'un cas d'abusos sinó d'una violació múltiple. D'aquesta manera, el Suprem va tancar ahir un dels episodis més vergonyosos de la història judicial espanyola i, cosa més important, va crear jurisprudència: va deixar establert que perquè hi hagi violació no cal que la víctima faci explícita la seva negativa sinó que el que ha d'estar clar és el seu consentiment. Ho va explicar molt bé la fiscal Isabel Rodríguez: el que hi va haver per part de la víctima va ser "sotmetiment, no consentiment". La víctima de la Manada es va sotmetre a la voluntat intimidatòria de cinc homes clarament més forts i grans que ella que, com explica la interlocutòria feta pública pel Suprem, la van portar a un "lloc recòndit, angost i sense sortida on va ser introduïda a la força".

Per fi un tribunal es creu la víctima. Per fi ella ha deixat de ser la sospitosa i la responsabilitat, la culpabilitat, recau en els cinc energúmens que trobaven "normal" acorralar en un portal una noia que estava de festa amb ells i fer-li deu agressions sexuals, és a dir, violar-la repetidament, donant per fet que com que ella, paralitzada i clarament intimidada per l'agressió, no deia res, es podien permetre fins i tot gravar-la i fer-ne burla. Cal tenir en compte que fins ahir mateix aquests cinc homes, tot i una condemna inicial per abusos a nou anys de presó, estaven en llibertat i miraven amb fatxenderia qui els acusava de ser el que ara s'ha demostrat que són: uns violadors.

Aquella primera sentència, i tot l'entorn mediàtic que defensava els agressors i acusava la víctima, va crear una gran alarma social i va provocar una onada de protestes de dones arreu del país que ha estat un dels principals motors de la revifada feminista dels últims anys. Lemes com "Nosaltres sí que et creiem" o "No és abús, és violació" ja anticipaven al carrer el que avui ha confirmat la sentència definitiva. El cas clamava al cel, i només l'obcecació masclista d'alguns explicava la situació de flagrant injustícia que ha viscut durant aquest temps la víctima de la Manada. Un masclisme a causa del qual patim una preocupant ambigüitat en la legislació sobre aquests casos, que ara el govern i el Parlament espanyol estan disposats a clarificar.

El mal, però, va ser greu. El cas de la Manada ha incentivat altres agressions, hi ha hagut més casos en què altres homes han trobat que els sortia a compte violar dones indefenses perquè una part de la societat, i fins i tot de la judicatura, de les forces de l'ordre o d'alguns entorns polítics, considerava que no era un delicte greu. S'ha acabat. Ara, almenys, s'ho pensaran abans, encara que només sigui per por d'haver de passar 15 anys a la presó. Si no és per dignitat, que sigui per por. La sentència del Suprem avala el clam del carrer: "No és no i el que no és sí és no".