L'estratègia legislativa de la conselleria d'Educació per esquivar el compliment del 25% de castellà a les aules dictat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha donat fruit. És una victòria rellevant però parcial. Amb el canvi legislatiu, el TSJC dona per inaplicable la seva sentència lingüística i es proposa elevar el cas al Tribunal Constitucional (TC), on es produirà la decisió final, aquesta ja sí inapel·lable. Tot va començar al TC, quan en la sentència del 2010 va introduir la idea de fer que el castellà fos també llengua vehicular de l'ensenyament al costat del català, i més d'una dècada després tot acabarà al mateix lloc. És veritat que el TC mai ha parlat de quotes ni percentatges. Està per veure fins a quin punt entrarà en detalls o deixarà marge d'interpretació a la idea de vehicularitat lingüística compartida per garantir l'aprenentatge de català i castellà. Un aprenentatge, cal recordar-ho, que el sistema d'immersió sempre ha garantit, tal com demostren les dades dels últims quaranta anys.
En tot cas, amb el reconeixement per part del TSJC que no pot seguir endavant, el que segur que es guanya és temps i tranquil·litat, de manera que el curs que ve començarà, almenys en aquesta qüestió, amb més calma. Els centres hauran de fer el seu projecte lingüístic, però sense l'espasa de Dàmocles de la sentència del 25% planant al damunt. D'aquí la satisfacció del conseller d'Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, que acaba el curs amb un respir en un assumpte políticament cabdal que va comportar una complexa negociació, finalment reeixida, amb els socis de govern de JxCat i amb el PSC i els comuns. L'ampli consens aconseguit, en especial en la llei del català a l'escola, i el fet de comptar amb l'aval del Consell de Garanties Estatutàries dona solidesa al rebuig al 25% que havia dictat el TSJC, cosa que ha portat aquest alt tribunal a tirar la tovallola: els magistrats creuen que la nova situació legal “impedeix de forma sobrevinguda l’execució de la sentència”, però alhora avisen que les dues noves normes comporten “seriosos dubtes sobre la seva validesa per vicis d’inconstitucionalitat”. D'aquí que demani a les parts implicades i a la Fiscalia que es pronunciïn sobre la conveniència d'elevar la qüestió al TC.
Certament, el litigi està lluny d'acabar-se. Però d'entrada estaria bé aprofitar aquest impàs per rebaixar la tensió amb l'objectiu que els mestres puguin treballar amb normalitat amb els nois i noies, perquè el pitjor de la situació era la interferència en la vida escolar, que l'espanyolisme més ranci fa anys que, de manera irresponsable, vol convertir en l'escenari d'una inexistent guerra de llengües. En la societat catalana, com qualsevol observador mínimament objectiu pot comprovar, i com les enquestes demostren, si hi ha un idioma amb problemes d'ús i de coneixement és el català, d'aquí la seva discriminació positiva a l'ensenyament, on sempre s'ha garantit també el coneixement del castellà. Aquest és l'esperit que ha presidit la nova normativa consensuada al Parlament i és el que haurà de prevaldre en el futur.
