La confusió i les cares resignades van tornar aquest divendres a l'estació de Sants de Barcelona. I, cada vegada més, semblen la normalitat del sistema ferroviari. Aquest cop el problema era un descarrilament d'un Euromed, res greu: va sortir d'eix i no hi ha ferits. Però n'hi va haver prou per deixar Catalunya durant sis hores sense trens d'alta velocitat. Com va explicar l'ARA fa unes setmanes, si Rodalies ja era un pou de problemes, ara l'alta velocitat espanyola està al límit del col·lapse. "Patirem", va dir a l'agost el ministre de Transports, Óscar Puente, en referència a la situació de l'alta velocitat. Però resulta que amb els trens, ràpids o no, ja fa temps que patim. Massa.
Després del matí caòtic a Sants i d'una tarda també moguda a l'estació d'Atocha de Madrid, Puente va destituir el president d'Adif, Ángel Contreras. L'explicació oficial és que se l'ha fet cessar per una "renovació de l'organigrama per millorar la gestió" de l'ens que gestiona les infraestructures ferroviàries. Fonts del ministeri deslliguen la destitució del dia de caos, i també del cas Koldo, que esquitxa el seu departament. Però el cas és que l'havien nomenat fa menys d'un any i que fa pocs dies Puente ja havia fet caure dos alts càrrecs de Transports: el subsecretari del ministeri, Jesús Manuel Gómez, i el director general de gestió de persones d'Adif, Michaux Miranda.
Fa només tres setmanes Óscar Puente va reconèixer "mancances i deficiències" al sistema ferroviari espanyol, però també es va atrevir a dir que "viu el millor moment de la seva història". Poca gent ho pensava ahir a l'estació de Sants. Pocs passatgers ho pensen quan han d'aguantar els retards sistemàtics de la xarxa de Rodalies, i aquí Adif també hi té el seu paper. El ministre defensa aquesta afirmació perquè "s'està recuperant el temps perdut en inversions", però de moment costa notar-ho. Sobretot quan a les incidències i els retards sistemàtics s'hi afegeix la manca d'informació que sovint pateixen els passatgers, a qui sovint ningú no diu res sobre quan sortirà el seu tren, ni si sortirà. I això no és una qüestió que requereixi una inversió en infraestructures multimilionària: depèn sobretot de la capacitat d'organització i la voluntat de servei.
El tren no és un caprici ni un luxe. Hauria de ser un dels principals aliats per combatre la congestió de la circulació en ciutats com Barcelona i per reduir l'ús de combustibles fòssils, una ajuda per als que no es poden pagar viure al centre de les ciutats i per fer que els carrers de les zones urbanes siguin més amables. El tren hauria de ser present i futur, i això ara mateix costa de creure.
Si el sistema ferroviari "viu el millor moment de la seva història", s'hauria de començar a notar a les estacions, en l'organització, en la resposta a les incidències i també en la informació als ciutadans que el fan servir. Amb el tren fa massa que patim massa, i les solucions s'haurien de començar a notar.
