Barcelona i Catalunya són llocs molt atractius per als estudiants internacionals, per la qualitat de l’oferta formativa i també pel clima i l’ambient que s’hi respira. Tanmateix, molts estudiants acaben desistint de fer-hi un grau internacional perquè les traves burocràtiques ho fan massa complicat.
D’això es queixen precisament els rectors de les universitats públiques i privades, que reclamen solucions que alleugereixin aquestes traves per poder equiparar-se i competir amb altres ciutats, com per exemple Amsterdam o París. A la Generalitat li demanen que permeti reservar més places per als estudiants internacionals, atès que la normativa catalana és molt més restrictiva que l’espanyola; una petició que el departament no veu clara perquè considera que per fer-ho caldria incrementar al mateix temps l’oferta global. Tanmateix, una de les principals traves depèn de l’Estat, perquè molts estudiants, sobretot els extracomunitaris, desisteixen per culpa dels visats i de la lentitud en les homologacions dels títols de batxillerat. La primera qüestió, la dels visats, és important perquè a Espanya només dura un any i cada cop cal tornar a fer tots els tràmits. Aquest és un tema, però, que la nova llei d'universitats té previst solucionar, ja que està previst que els visats puguin durar fins al final dels estudis o, fins i tot, incloure uns anys de pràctiques.
La convalidació, en canvi, és més complicada perquè els tràmits són molt lents, i penalitzen sobretot les persones que volen estudiar a les públiques, que tenen un sistema d’admissió més regulat.
Tot plegat és un cúmul d’impediments que fan que les universitats catalanes no puguin aprofitar el seu prestigi. Això té repercussions econòmiques, perquè suposa perdre ingressos, però també puntuació en els rànquings, perquè el nombre d’estudiants internacionals es té molt en compte a l’hora de les valoracions, com a senyal que és de l’interès acadèmic dels centres.
Seria important no perdre aquestes oportunitats, i per això caldrà pressionar perquè canviïn algunes d’aquestes normatives, com ja fa l’entitat Barcelona Global, i també posar en marxa mecanismes d’acompanyament i captació d’aquests estudiants que els facilitin les tramitacions i els estalviïn tot aquest calvari burocràtic.
En això es podria mirar els exemples d’altres països i aplicar el que els ha funcionat. La digitalització és clau i es podrien crear aplicacions o serveis telemàtics que hi ajudessin.
A vegades es vol posar l’èmfasi en el tema del català per justificar que no hi ha prou estudiants internacionals. No és aquest el problema. Precisament el que preocupa és el poc català que hi ha a les universitats, on l’anglès i el castellà són cada cop més presents. De fet, la manca d’estudiants internacionals és un fet comú al conjunt d’Espanya, perquè bona part de les traves burocràtiques són les mateixes. Per enriquir el país i situar-nos en el context acadèmic més rellevant cal, a part de més inversió en les universitats, que sigui més fàcil captar el talent de fora que vol venir i no pot.
