Els trastorns alimentaris, una emergència pública

La salut pública té un problema creixent al voltant dels trastorns de la conducta alimentària, que afecten sobretot noies adolescents, amb l'anorèxia com a principal flagell. L'aïllament i la reclusió de la pandèmia no han fet sinó agreujar aquesta dura realitat, tan difícil de detectar i gestionar per les famílies que la pateixen, i naturalment per les joves directament afectades. L'escassetat de places hospitalàries públiques especialitzades en trastorns de conducta alimentària, tal com denunciem avui al diari, suposa una greu dificultat afegida per fer front a aquesta realitat. A la xarxa de salut pública només hi ha 171 places d'hospital per atendre casos greus, enfront de les 601 dels centres privats, on el preu del tractament oscil·la entre els 1.000 i els 5.000 euros al mes per pacient. Per tant, gairebé un de cada cinc malalts no té més remei que pagar-se un tractament que, al marge de l'hospitalització, es pot allargar molt en el temps. I com més s'allarga la malaltia, pitjor és el pronòstic. De fet, com és sabut, la curació total pot trigar anys.

Està clar que hi ha moltes famílies que no poden fer front a despeses així. El fet que la sanitat pública no estigui preparada per atendre una realitat que col·lectivament se'ns està escapant de les mans, i que les llargues llistes d'espera estiguin a l'ordre del dia, suposa un risc afegit, tant pel que fa a la detecció tardana com a l'agreujament dels trastorns quan no es poden abordar adequadament. No és cap exageració afirmar que es posen vides en risc. I que, per tant, estem davant d'una emergència a la qual cal donar resposta urgent. Els professionals de la sanitat en són perfectament conscients perquè ho viuen amb impotència en primera persona. Ara cal que els responsables polítics també ho assumeixin i prenguin mesures sense dilació. La situació és ja avui molt complicada i la tendència apunta que anirà a pitjor. O s'actua amb celeritat o hi ha el perill evident de desbordament. Hi ha molt pocs psiquiatres i psicòlegs clínics a la sanitat pública i les noves places MIR i PIR (psicòleg intern resident) convocades durant els últims anys pel govern espanyol continuen sense cobrir tota la demanda.

Sens dubte, doncs, cal dedicar més recursos a l'atenció mèdica i clínica, però alhora també toca incidir, des de tots els àmbits (sanitari, educatiu, publicitari, esportiu, cultural...), en combatre la pressió ambiental que empeny massa persones joves a l'obsessió de voler tenir un cos perfecte. El missatge amb què cal combatre-ho és que no hi ha cossos perfectes, sinó cossos saludables. Fins que aquest mantra no penetri socialment, i en especial als entorns i les xarxes socials juvenils, no serà possible frenar els trastorns alimentaris.