Trasllat i llibertat

Pancarta a la façana de la Generalitat que reclama "llibertat presos polítics i exiliats"
02/07/2018
2 min

BarcelonaEl trasllat dels presos polítics, que ja està en marxa i que de moment afecta sis dels nou reclusos independentistes –Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart–, no pot ser moneda de canvi. És el mínim que es podia esperar d'un govern espanyol que assegura que vol treballar per obrir una nova etapa de diàleg. Un diàleg que –cal deixar-ho clar d'entrada– no serà realment efectiu fins que tots els presos polítics estiguin en llibertat. Fins aleshores no es podrà començar a normalitzar res. Per una simple raó: hi haurà dos milions de ciutadans de Catalunya que se sentiran agredits en els seus drets, en el seu vot, en la seva llibertat. No es pot oblidar la situació de partida d'aquesta judicialització com a resposta a un problema de naturalesa política: la presó provisional és abusiva, igual com ho són les acusacions de rebel·lió i sedició basades en una violència inexistent, inventada. L'única violència que va existir va ser la de les forces policials en el referèndum de l'1-O contra ciutadans pacífics. Ni els votants d'aquell dia ni els manifestants de la concentració del 20 de setembre davant la conselleria d'Economia, no van ser violents en cap moment. Així ho ha provat el documental de Mediapro, posant imatges i veu contra el relat d'una justícia que ha actuat escandalosament de part, al servei d'una raó d'estat que té la unitat d'Espanya com a valor absolut.

Dit això, és obvi que el trasllat dels presos permet una certa distensió i sobretot un necessari i humanitari alleujament a les famílies. Fruit d'una decisió ministerial, sens dubte l'acostament respon a un gest d'intenció política. Però no és ni pot comportar cap pretensió de solució política: el govern de Sánchez no pot esperar els aplaudiments del sobiranisme. La ignomínia de fons és massa greu. La indignació massa profunda. Segur que rebrà, en canvi, una pluja de crítiques de la caverna política i mediàtica espanyola. És en la resposta a aquest nacionalisme espanyol més radical que la Moncloa ha de ser valenta, és aquí on políticament se la juga amb aquesta decisió, que ha de ser defensada per raons humanitàries, polítiques i de justícia.

És evident que, més a prop de casa, els presos polítics seran una mica menys vulnerables. Que estiguin lluny de casa, en un ambient hostil, en un buscat aïllament social, forma part de l'abús punitiu al qual han estat sotmesos els últims mesos. A les presons catalanes sens dubte seguiran sent presos polítics –absurdament o, pitjor encara, venjativament– entre reixes. Però no només per a les famílies, com hem dit, sinó també per a ells, i per a tots els que clamem pel seu imprescindible alliberament, aquest trasllat suposarà una petita victòria que, tanmateix, no celebrarem. Sánchez fa un primer pas però queda un llarg camí per recórrer.

stats