El departament de Drets Socials ha estrenat la web de la transparència de les residències, els centres de dia i els habitatges assistencials per a gent gran, una eina que ha de servir per dotar de més transparència tant el procés de tria de geriàtric per part de l'usuari i les famílies com els temps d'espera. Actualment el 40% de les residències amb places públiques tenen una llista d'espera d'entre un i tres anys, i un 17% la tenen de més de tres anys. En total ara mateix hi ha 12.000 persones en llista d'espera segons el departament, tot i que aproximadament la meitat estan pendents d'un canvi de centre i no d'obtenir la plaça. Aquesta espera es fa eterna en moltes ocasions per als familiars, i és també un indicador de la necessitat de fer un tomb a tot el sistema residencial per adaptar-lo als canvis demogràfics. L'objectiu hauria de ser que cap persona hagués d'esperar més d'un any per tenir accés a una plaça pública, un objectiu que avui sembla difícil però que hauria de ser un compromís adquirit per tots els grups polítics.
En aquest sentit, l'eina presentada aquest dijous és un pas important perquè les famílies tinguin informació en temps real sobre com evoluciona la seva sol·licitud. Però s'ha d'anar molt més enllà. Tal com va quedar de manifest en l'informe aprovat pel Parlament sobre la gestió de la pandèmia, cal anar cap a un canvi de model que tingui en compte totes les lliçons apreses. Avui ja sabem, per exemple, que la mortalitat va ser més elevada en els macrogeriàtrics i que caldria caminar cap a centres més petits i amb una atenció més personalitzada. Amb professionals més ben formats i retribuïts. I amb una atenció mèdica especialitzada. I amb un cos d'inspectors que sigui capaç d'arribar a tot arreu per detectar mancances i deficiències en el tracte a les persones grans. L'arribada de la generació baby boom a la tercera edat suposarà un repte formidable per a aquest sector, igual que per a tot el sistema de salut, que cal començar a preveure des d'ara mateix.
El que no es pot tornar a repetir són els drames que es van viure durant la pandèmia i sobre els quals encara no s'han assumit responsabilitats de cap mena. Aquest mateix dimecres Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid, un dels territoris més castigats per la primera onada del covid, ha justificat que no es portessin els avis de les residències infectats als hospitals perquè en aquell context "no se salvava ningú". Resulta indignant i molt feridor que un representant polític digui això, perquè és equivalent a admetre que se'ls va condemnar a morir cruelment sense l'atenció personalitzada a la qual tots tenim dret com a ciutadans. És comprensible afirmar que es va produir un caos i que no hi havia recursos ni mitjans per fer-hi front, però no que la decisió correcta fos no proporcionar assistència hospitalària al sector més vulnerable de la societat. I en lloc de demanar perdó, el que sembla que fa Ayuso és vantar-se d'una decisió per la qual hauria de, com a mínim, demanar disculpes.
