Fa encara no dues setmanes el Col·legi Oficial d’Arquitectes admetia que, tot i que el 2023 havia sigut un mal any en visats d’obres, al conjunt del sector li havia anat molt bé el fort augment en superfície visada (del 48%), gràcies a grans projectes a Barcelona, i al capdavant posava com a exemple l’Espai Barça i el nou Camp Nou, que conjuntament superaran els mil milions d’euros. Hi podem afegir l’atractiu que per al turisme suposa la marca Barça: durant anys el Museu del Barça va ser el més visitat de Catalunya, i actualment, fins i tot sabent que no hi ha Camp Nou i que el substitut és l’Estadi Lluís Companys, disposar d’entrades per a un partit de l’equip blaugrana forma part dels objectius de milers dels turistes que visiten el país, i és notori el canvi en el perfil dels assistents als partits des de fa ja uns anys. A banda, la samarreta del Barça continua sent reconeguda en pràcticament qualsevol racó del planeta.
Construcció (conjunturalment) i turisme. Dos sectors clau (agradi més o menys) de l’economia catalana. És més, el Barça va tancar els comptes de la temporada 2022-23 amb uns ingressos de 1.259 milions d’euros, una xifra que li permetria formar part, segur, del top 20 de les empreses catalanes i d’apropar-se al top 10.
Després, però no amb menys importància, podem calibrar el factor polític i emocional en el pes del club blaugrana. En l’àmbit històric, pel que ha suposat com a refugi (i consegüentment motor) del catalanisme i el sobiranisme i, ja entrats en el segle XXI, de l’independentisme. Però també afecta en el dia a dia de molts ciutadans d’aquest país, per un sentiment col·lectiu que, amb més o menys intensitat, oscil·la entre la satisfacció i el desànim en funció no tant del resultat de l’últim partit (que també) com del funcionament general del club.
Per tant, i al marge dels colors i de les fílies i les fòbies de cadascú, seria molt important no banalitzar la gestió d’un transatlàntic esportiu, econòmic, polític i emocional com el FC Barcelona. La situació esportiva és a anys llum del que s’esperava (tot i que no tan lluny del que podia ser), i la millor prova és que Xavi ha hagut d’anunciar la renúncia quatre mesos abans “per destensar la situació i alliberar els jugadors”.
El problema és que la pilota no està entrant al mateix temps que el club mira de refer-se d’una gestió econòmica (salarial, concretament) pèssima durant el mandat de Bartomeu, i que la manera triada per refer-se, les palanques econòmiques, tampoc no acaba de donar els fruits previstos i anunciats. Que en aquesta segona etapa de Laporta ja han marxat o han estat convidats a marxar una trentena d’alts càrrecs (per pèrdues de confiança bidireccionals). Que hi ha hagut una despesa de més de 300 milions d’euros en fitxatges que no dona resultats i que la política esportiva sembla lligada només a la disponibilitat de l’agent de jugadors Jorge Mendes. Tot plegat és conseqüència d’anar amb el peu canviat per l’herència rebuda, d’haver de gestionar al minut. Segur. Però d’aquí un mes i mig farà tres anys que l’actual junta és al capdavant del club.
La ciclotímia que afecta la direcció del club ha impregnat els vestidors. En el pitjor moment. Toca tenir el cap fred i no deixar-se endur per un victimisme que mai ha ajudat el Barça. Toca, en definitiva, exercir les responsabilitats atorgades.
