La tragèdia de les residències durant el covid
El Parlament ha aprovat unes conclusions sobre la gestió que es va fer de les residències de gent gran durant la pandèmia en què s'evita assenyalar culpables directes i s'avala la tesi que es va fer el que es va poder perquè ningú al món estava preparat per al que va passar. El text, aprovat amb els vots d'ERC, Junts i el PSC, constata obvietats com que "l'atenció sanitària a les residències no estava preparada per a l'impacte de la pandèmia", que "el sector residencial no es té en consideració i està poc professionalitzat i mal retribuït" i que "els serveis d'inspecció són deficients". Tot plegat va provocar que durant la primera onada de la pandèmia el 72% dels residents afectats morissin a la mateixa residència, és a dir, sense arribar a ser hospitalitzats. En aquest sentit, la comissió de treball constata que s'ha de canviar el model residencial i proposa que en el termini de sis mesos es creï una taula per abordar-ho. Com és comprensible, els familiars de les persones que van morir en aquelles penoses condicions, sovint després de dies aïllades i sense contacte amb cap conegut, estan decebuts i consideren que hi ha hagut un pacte polític per minimitzar aquella tragèdia. No és casualitat que els tres partits que han tingut les principals responsabilitats de gestió des de la restauració de la democràcia signin les conclusions mentre d'altres, com ara En Comú Podem o la CUP, s'hi hagin negat al considerar-les insuficients i descafeïnades.
Entenent que la situació crítica que es va viure en aquells moments feia potser difícil calibrar l'impacte de segons quines decisions, es troba a faltar en les conclusions pactades un veritable mea culpa i una més clara assumpció de responsabilitats, sobretot pels protocols que van tenir com a efecte, a l'inici de la pandèmia, que a moltes persones se'ls negués el dret a ser derivades a un hospital. Senzillament es tracta de, veient les conseqüències nefastes que va tenir allò, dir que avui les coses es farien d'una altra manera i demanar disculpes a les víctimes. L'informe es limita a constatar que hi va haver un "accés desigual" als hospitals, però insisteix que els criteris del SEM eren "mèdics". Llavors, per què l'accés va ser desigual? Quins factors van provocar que unes persones tinguessin un millor accés a l'hospitalització, per exemple, si tenien una assegurança privada, que d'altres? Aquestes preguntes no tenen una resposta clara en les conclusions pactades.
En tot cas, el moll de l'os és canviar un sistema residencial que actualment és majoritàriament privat o concertat, en què al costat de centres magnífics i professionals hi ha altres empreses que només busquen maximitzar el seu benefici pagant sous baixos i no respectant les ràtios, tal com es va posar de manifest. Com a societat ens hem de preguntar si aquest és el model que volem per a la nostra gent gran o si de veritat estem disposats a fer un esforç per aconseguir un sistema a l'abast de tothom i que tingui de veritat la persona al centre.