Tornem a posar la cultura al centre del debat polític

Hem viscut un any ple d’eleccions clau en el que gairebé s’han posat sobre la taula tots els temes que afecten els ciutadans, des de l’aspecte més pròxim de les administracions locals fins al més llunyà de l’organització estatal passant pel fonamental canvi de cicle com a país. La cultura, però, ha estat gairebé del tot absent del debat. Va ser el primer que es va retallar -molt més que altres sectors: només cal dir que les subvencions públiques van caure un 54% del 2010 al 2014- i no sembla que hi hagi gaire interès perquè es recuperi.

¿Com s’explica que donem tant valor al fet cultural a l’hora de definir-nos com a país i com a ciutadans i, en canvi, ens importi tan poc el que passa en aquest sector? Tothom està d’acord que cal invertir en recerca, que cal ajudar els joves emprenedors, que hem de caminar cap a un canvi de model econòmic en què el coneixement i i la creativitat siguin claus. Però a l’hora de la veritat, quan del que es tracta és d’alimentar aquesta creativitat, d’incrementar aquest coneixement o d’invertir en nous talents que ens permetin obrir perspectives, sembla que la cultura es consideri un element superflu.

Tenir unes institucions culturals esmorteïdes, sense pressupost per fer activitats o fomentar l’experimentació, empobreix el conjunt de la societat. Deixar d’apostar pels creadors, els consolidats i els emergents, permet albirar un futur cultural desèrtic. Penalitzar el consum cultural amb impostos d’escàndol -com ha fet Rajoy posant l’IVA al 21%- augmenta la desigualtat i fa tornar la cultura al gueto dels rics en el que durant segles va estar segrestada.

Segurament cal un canvi de model en la manera de gestionar la cultura pública, i aquests anys no han ajudat gaire a avançar en aquest sentit. Però no ens enganyem, com tot, com l’agricultura, com l’emprenedoria, com l’educació, la cultura necessita inversió, necessita diners que assegurin l’excel·lència entre els creadors i facilitin la igualtat d’accés al seu consum. Ha arribat l’hora que la cultura torni a tenir un paper central en el debat polític. És l’única manera que aquest “Prou!” que crida el sector sigui assumit i entès pels ciutadans.