Els de Tòquio 2020, celebrats aquest 2021, hauran estat els Jocs Olímpics d'estiu de l'era moderna més atípics i complicats. Fins a l'últim moment no ha estat clar si se celebrarien. I fins que acabin no podrem cantar victòria sobre si realment han vençut el covid. Perquè no es pot amagar que el perill de contagi és elevat. Els esportistes estan acostumats a lluitar contra els seus límits i contra els seus rivals, però ¿com es competeix contra un virus? Doncs ho estan fent. Contra el coronavirus es competeix, sobretot, vacunant-se i extremant les precaucions. El repte dels joves atletes de tot el món és aquest cop doble: han de demostrar la seva destresa en cadascun dels seus esports i han de ser exemple, davant del món, de prudència i rigor sanitari per evitar contagis.
Enmig d'una organització que patirà fins a l'últim moment la pressió de la pandèmia, la cita esportiva més global ha arrencat al Japó envoltada tant de polèmica com d'esperança. No fer els Jocs, més enllà de les conseqüències econòmiques que hauria tingut per al Comitè Olímpic Internacional (COI), per a les grans corporacions televisives, per a les grans marques globals implicades en els patrocinis i per al Japó en el seu conjunt, s'hauria viscut com una derrota mundial davant la pandèmia. El debat entre la prudència sanitària i la necessitat que la vida continuï no ha estat fàcil. Ni tampoc ha resultat senzilla la solució per tirar endavant la competició: en ple rebrot mundial del virus a causa de la variant delta, al final es fa sense públic. Les mesures d'aïllament dels esportistes, els periodistes i els organitzadors s'han hagut d'extremar. I així i tot ningú té la certesa que sortirà bé. La comunitat mèdica i científica mundial està preocupada.
Sens dubte, hi haurà un abans i un després dels Jocs de Tòquio, que seran més televisius que mai. A remolc de la pandèmia, l'esport de masses també s'està reinventant a marxes forçades. Els estadis buits ja no ens sorprenen. El negoci s'haurà de repensar. Així com no parem de dir que el món postcovid no serà com el d'abans, tampoc ho serà l'esport, inclòs l'olímpic. A Barcelona i Catalunya ja en podem prendre nota a l'hora de concebre la candidatura dels Jocs d'Hivern del 2030. El que sí que s'hauria de mantenir i reforçar és l'esperit olímpic, que no va (o no hauria d'anar) de banderes ni hauria d'estar supeditat a un model de negoci insostenible –en termes climàtics i d'infraestructures que han de tenir un sentit– i amb sospites de corrupció, sinó que hauria de basar-se en l'esport entès com un llenguatge universal que agermana persones i pobles, que és cada cop més un aparador per a la igualtat de gènere i que dona tot el seu valor a l'afany de superació individual i col·lectiu.
Certament, el món no està per a celebracions ni festes, i tanmateix els Jocs de Tòquio, que mig món tornarà a gaudir des de casa, són un senyal que d'alguna manera ens en sortim, combinant la imprescindible prevenció sanitària amb la il·lusió de sempre dels esportistes.
