Suspesos en dependència
Les dades que aportem al diari d'avui són preocupants. Catalunya és la comunitat autònoma que té menys casos reconeguts de persones amb el màxim nivell (el tres) de dependència, que són les que més necessitat tenen d'accedir a residències públiques i assistents personals. Dins d'Espanya, doncs, estem a la cua. Som els pitjors: aquí només s'accepten el 15% de sol·licituds, pel 22% al conjunt de l'Estat. Pel que fa al grau dos, el de dependents severs, la Generalitat se situa, altre cop, per sota de la mitjana espanyola i de comunitats com Madrid i Andalusia, tot i que supera el País Valencià i les Balears. Quinze anys després de l'entrada en vigor de la llei de dependència, aquesta és la trista realitat: els malalts i les famílies més necessitats són els més mal atesos. En el grau u, el més lleu, amb el 34% de totes les resolucions aprovades, Catalunya sí que està per sobre la mitjana de l'Estat (27,8%).
El nou conseller de Drets Socials, que ve del sector, coneix perfectament aquest dèficit estructural. De fet, Carles Campuzano, fins fa ben poc director del Dincat (la fundació de la discapacitat intel·lectual), la setmana passada ja va exigir més diners a l'Estat per posar fi a “l’infrafinançament” que pateix la Generalitat en aquest camp, ja que dels 1.800 milions d’euros en prestacions i serveis per a la discapacitat l’Estat n’aporta 300, mentre que la resta surten directament dels pressupostos de la Generalitat. Campuzano, que ha estat durant dècades diputat de CiU al Congrés, coneix bé les dificultats perquè els traspassos vagin acompanyats de recursos. Ara es trobarà la dificultat d'haver de fer front a tasques governamentals sense aquests recursos.
Però tot això no consola les famílies que pateixen situacions insostenibles de dependència ni tampoc les entitats socials que són a la primera línia d'atenció. Les entitats socials del tercer sector fa mesos que alcen la veu per fer sentir la situació desesperada que afronten en el dia a dia. Ara tenen un conseller sensible amb el seu drama diari: caldrà veure quina capacitat de maniobra té, tant internament al Govern com amb la interlocució a Madrid a l'hora de fer valdre la capacitat negociadora per resoldre el drama de la dependència, i el de les polítiques socials en general. Si la prioritat són les persones, si s'ha de governar per a la Catalunya sencera, és en qüestions concretes com aquesta, tenint en compte els més vulnerables, com es demostra aquesta voluntat.
Fins ara, en lloc d'afrontar la dura i complexa realitat, s'ha anat per la via de la infradetecció: en les dependències en general i, sobretot, en la valoració de les discapacitats mentals, intel·lectuals o físiques, que en efecte són molt costoses d'atendre, com ho demostra el cas que expliquem de la Jana, una adolescent amb autisme amb el grau tres reconegut, grau que implica 20,5 hores setmanals d’assistència personal amb les quals s'ha obtingut una experiència d'èxit. Si volem que hi hagi més Janes, i n'hi ha moltes i molts que esperen, cal obtenir els recursos com sigui. En depèn el benestar de moltes famílies.
