El desenllaç del cas judicial contra Laura Borràs no ha generat cap sorpresa, ni pel que fa a la sentència ni tampoc a la reacció de l'expresidenta del Parlament. La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha respost al que, en l'imaginari de l'opinió pública i política, d'alguna manera ja estava previst per totes les parts. Però que es donés pràcticament per descomptada una sentència d'aquest tipus no vol dir, esclar, que sigui acceptada: de fet, també era perfectament previsible la lectura en defensa pròpia de Borràs, tant la política –sentir-se víctima d'una persecució ideològica– com la jurídica –l'anunci que recorrerà a instàncies superiors, tant espanyoles com europees.
La sentència del TSJC, amb una inhabilitació llarga –13 anys– i amb una pena de presó –4 anys i mig– que amb la petició d'indult inclosa en realitat desactiva de fet l'empresonament, era el que la majoria d'experts preveien: un càstig sever que a la pràctica, però, no acabi implicant presó efectiva. En aquest sentit, resulta bastant obvi pensar que el tribunal, més enllà dels fets jutjats, ha tingut en compte les conseqüències polítiques que es puguin derivar de la sentència. L'ús de la gens habitual potestat de demanar un indult en la mateixa sentència denota clarament aquesta prevenció.
Sigui com sigui, amb el recurs al Suprem i més enllà, el cas Borràs s'allargarà, també políticament. La seva situació continuarà afectant la política catalana, començant d'entrada pel més que probable relleu definitiu a la presidència del Parlament. Però en especial afectarà Junts per Catalunya, partit que ella presideix i que tot indica que previsiblement continuarà presidint. En tot cas, la seva inhabilitació per a futurs càrrecs públics debilita el seu lideratge i, per tant, reforça la figura de Jordi Turull. Caldrà veure quin rol i protagonisme polític assumeix Borràs i com gestiona aquest equilibri de poder la formació, que alhora continua tenint la seva principal figura, Carles Puigdemont, a l'exili.
Però, sobretot, cal diferenciar clarament els dos casos: mentre l'expresident Puigdemont és objecte de caça major per la dèria repressiva i venjativa de la justícia espanyola, l'afer Borràs respon en origen i en els fets a irregularitats administratives, amb una condemna per prevaricació i falsedat documental per afavorir l'empresari Isaías Herrero quan ella dirigia la Institució de les Lletres Catalanes, entre els anys 2013 i 2018, amb contractes fraccionats per evitar un concurs públic, contractes que es van elevar a 277.438,17 euros sense IVA. El resultat i raonament concret de la sentència pot ser discutible en algun element –de fet, inclou un vot particular que en matisa aspectes–, però segur que no pot ser explicat només com una persecució política. No es fa cap favor a les institucions, al prestigi de la política en general i a l'independentisme en particular convertint aquesta causa judicial en una causa merament política.
