La soledat parlamentària del Govern
L'estrena del nou govern en solitari d'ERC al Parlament s'ha saldat amb l'explicitació de la seva soledat parlamentària. L'oposició en bloc ha volgut fer evident la feblesa aritmètica de l'executiu d'Aragonès. Els missatges de tots els grups han consistit en remarcar la manca de suports i, per tant, la precarietat política del govern monocolor republicà. I per si no havia quedat clar amb els discursos, l'aïllament s'ha reblat amb una primera derrota en una votació. Aragonès ho tindrà difícil a la cambra, on dominarà el soroll.
En aquesta primera sessió, tothom, des de l'exsoci de JxCat fins al primer partit de l'oposició, el PSC, passant per la resta, tant les esquerres (CUP i comuns) com els partits de la triple dreta espanyolista (Vox, Cs i PP), tothom ha negat el seu suport a la llei del pla estadístic de Catalunya, promoguda pel departament d'Economia que pilotava Jaume Giró (JxCat). Una unanimitat així, ni que sigui en negatiu, no passa gaire sovint i, per tant, té la força d'un gest polític inèdit que s'entén en termes d'esgrima parlamentària, però que als ciutadans no avesats els costa de pair des del moment que aquesta llei havia estat aprovada gairebé per unanimitat (tret de Vox) en comissió. Es tracta d'un text de caràcter tècnic, per al qual hi havia un ampli consens, i que ara haurà d'esperar. El que fa uns dies tots creien necessari ara de cop ja no ho és.
Potser no cal esquinçar-se les vestidures per aquest tipus de maniobres de curta volada, però no hi ha dubte que allunyen la gent de la política. ¿No es pot separar la crítica legítima de les necessitats concretes i sectorials en les quals hi hagi acord? De fet, aquest mateix dilema és el que hi haurà ara sobre la taula amb els pressupostos del Govern, uns comptes que en principi diferiran poc dels que ha deixat preparats també l'exconseller Giró i que, davant la delicada situació econòmica global, seria bo que tiressin endavant. Ara mateix, però, sembla dubtós que es produeixi un atac de responsabilitat per part de Junts, que preferirà llançar Aragonès a mans d'un PSC que ja s'ha mostrat disposat a pactar-los. Una disposició que naturalment té a veure, sobretot, amb la necessitat de l'executiu de l'Estat del socialista Pedro Sánchez de comptar amb el suport dels republicans al Congrés. En aquesta probable equació de quid pro quo també hi entraran els pressupostos de Barcelona de l'alcaldessa Ada Colau.
Aragonès té sens dubte com a prioritat aprovar uns pressupostos que li donin estabilitat i que li permetin demostrar capacitat de govern. Per aconseguir-los, haurà de demostrar habilitat parlamentària negociadora a moltes bandes. El seu principal trumfo residirà en el fet que a cap dels potencials aliats li interessi avançar eleccions a Catalunya o Espanya, cosa que de moment és així amb socialistes i comuns. Amb Junts, en canvi, no està tan clar perquè el temps li juga en contra a causa del perill de fractura interna. La negociació dels pressupostos, doncs, marcarà el pols polític immediat. La soledat d'aquest dimecres del Govern s'explica, també, com a preàmbul d'aquesta batalla decisiva.
