Soledat no desitjada: una pandèmia emocional

Hi ha gent que se sent sola i no està sola. Hi ha gent que se sent sola i sí que està sola. L'aïllament social, fruit d'un individualisme creixent sovint emmascarat rere el món dels likes i les amistats digitals, ha anat a més i ja és un problema global de gran abast. La soledat no desitjada pot afectar tothom, sense fronteres d'edat, de gènere o de nivell de riquesa. En tot cas, en un gràfic tindria forma de lletra u, amb més prevalença entre els adolescents i joves i entre la gent gran. Però és un fenomen molt transversal que va aflorar de forma definitiva després de la pandèmia del coronavirus i que no té una solució senzilla ni fàcil. Respon a una realitat estructural i, per tant, complicada de canviar.

A aquesta persistent pandèmia de soledat hi contribueixen molts factors, no només unes tecnologies digitals que paradoxalment aïllen més que comuniquen: també la crisi del nucli familiar com a últim refugi, l'allargament de l'esperança de vida, el consumisme lligat a una idea banal de felicitat, la pressió per l'èxit (o contra el fracàs) acadèmic sobre la infància, la precarietat econòmica que aboca moltes persones a un constant estrès vital, la manca d'il·lusions més enllà dels guanys materials... Tot plegat fa que moltes persones no trobin el seu lloc, no trobin un entorn còmode de relació i es tanquin en si mateixes o es quedin aïllades per les circumstàncies.

El resultat és que la soledat no desitjada afecta el 20% de la població, és a dir, 1,6 milions de catalans (el 32% de les dones i el 20% dels homes). La xifra fa vertigen. Tanta gent viu isolada? Com pot ser que convisquem, sovint sense adonar-nos-en, amb una quantitat tan gran de persones que no troben amb qui parlar, amb qui sincerar-se, amb qui tenir una interacció mínimament satisfactòria? Quina societat hem creat?

És del tot necessari fer aflorar aquesta dura realitat, divulgar-la, explicar-la, analitzar-la i combatre-la. Així ho fem aquest diumenge en el dossier que hi dediquem a l'ARA i que hem confegit en col·laboració amb l'Obra Social de Sant Joan de Déu, la qual dedicarà tota la setmana que ve a difondre aquesta plaga social, però també a donar esperança. Hi ha altres entitats i institucions que dediquen esforços a abordar el problema, des de la Creu Roja i l'ONCE fins a la Fundació La Caixa, o les fundacions Esperança i Ajuda i Marianao. Cap contribució és sobrera. Perquè la veritat dual és que ens pot arribar a tots en algun moment de la nostra vida, però alhora també tots podem formar part de la solució per als que la pateixen. D'una banda, cal fer visible el problema. De l'altra, és important no estigmatitzar-lo. Hi ha països (el Regne Unit i el Japó) que, vista la dimensió del fenomen, han creat fins i tot ministeris governamentals específics per abordar la qüestió.

Davant la soledat no desitjada, està en joc el benestar col·lectiu: no en va, la mancança d'interacció personal sovint és la porta d'entrada i el desencadenant de malalties mentals i problemes físics, amb afectacions greus que, a part de situacions individuals, tenen una repercussió rellevant en el món sanitari. Medicalitzar la soledat no és la solució.