De l'estat del benestar a la societat del malestar. La insatisfacció crònica s'ha convertit en una plaga emocional amb repercussions evidents per a la salut. I la resposta de la societat catalana és, majoritàriament, l'ús i abús dels ansiolítics, la prescripció dels quals no para de créixer.
La sobremedicació fa temps que és un problema que es fa notar especialment en la salut mental. La resposta habitual a l'ansietat i l'insomni és tractar-les amb pastilles, i més concretament amb benzodiazepines, un tipus d'ansiolític molt comú que en principi només ha de ser consumit durant un període màxim de quatre setmanes. Quan se'n fa un ús prolongat, cosa que pel que sembla comença a ser cada cop més habitual, pot generar addicció i dependència. Segons les últimes dades conegudes, fetes ara públiques per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), els metges dels centres d'atenció primària (CAP) han incrementat en un any, del 2022 al 2023, un 14% les receptes d'aquests medicaments, els més coneguts dels quals són Orfidal i Valium.
De fet, estem davant d'un increment tant dels pacients polimedicats com sobretot dels consumidors de fàrmacs antipsicòtics. Els professionals de la medicina són els primers que han de prendre consciència d'aquesta deriva perillosa que de moment ningú no ha sabut aturar. És evident que no deu ser fàcil resistir-se a la pressió dels mateixos pacients, i que l'estrès general a què ens veiem abocats a causa del tipus de vida actual tampoc no hi ajuda gens. Però el problema està detectat, resulta clar i, a més, segueix empitjorant: cal, doncs, passar a l'acció per aturar el consum ascendent d'ansiolítics. I no només. De fet, a part de les benzodiazepines, l'AQuAS també ha detectat altres disfuncions farmacològiques. Per exemple, es prescriuen massa hipolipemiants, un tipus de medicaments que redueixen els lípids de la sang i s'utilitzen per tractar les malalties cardiovasculars.
Sens dubte, fer pedagogia entre els professionals de la salut és el primer pas imprescindible, però el missatge també ha d'arribar a la població en general. És a dir, als consumidors finals. La tolerància al dolor i al malestar és avui molt baixa: això vol dir que s'ha produït una millora concreta de la nostra qualitat de vida –els símptomes de molèsties i afeccions són ràpidament neutralitzats–, però alhora ens exposa al risc de les addicions i de la sobremedicació (en paral·lel, també cal parlar dels perills de l'automedicació).
El repte, doncs, és trobar el punt d'equilibri entre la legítima necessitat d'evitar el dolor i el malestar, sigui físic o sobretot psicològic, i mantenir a ratlla el consum de fàrmacs per no caure en contraindicacions que a la llarga poden resultar molt perjudicials. S'ha de poder tenir qualitat de vida sense un excés de medicaments. En aquest punt, la pressió publicitària de la indústria farmacèutica no hi ajuda, esclar.
