Feia 11 dies que el Pròxim Orient, i Occident, vivia amb l’ai al cor veient l’avançament de les forces opositores a Síria. Ha estat una operació llampec que sorprenentment va culminar diumenge a la matinada amb l’arribada a Damasc, gairebé sense oposició, i que posa fi als prop de 25 anys de dictadura de Bashar al-Assad, que va fugir en un avió privat cap a Rússia, que ja ha assegurat que li concedirà l’asil polític.
Les imatges que han arribat immediatament han estat en general d’alegria i celebració, tant a l’interior de Síria com, sobretot, a l’exterior. No és estrany, perquè la guerra civil –que ha durat 14 anys des que la repressió de les protestes de la Primavera Àrab del 2011 va acabar sumint el país en el caos– ha provocat més 13 milions de desplaçaments, molts dels quals interns però també milions de refugiats en països fronterers, com el Líban o Turquia, i també a Europa, on majoritàriament es concentren a Alemanya.
La dictadura de la nissaga Al-Assad ha durat mig segle, la meitat en mans del president ara fugit, i hi ha hagut acord en considerar-la corrupta, cruenta i repressora. Molta gent ha patit, especialment els civils, i durant aquests temps han proliferat les denúncies de crims de guerra, com ara la utilització d’armes químiques prohibides, per part del règim contra la seva pròpia població.
La celebració, doncs, és comprensible en bona part de la població, que tant ha patit. Bashar al-Assad era un líder que s’aguantava bàsicament pel suport i l’ajuda dels seus aliats internacionals, Rússia –que hi té dues importants bases navals– i l’Iran, que amb el seu soci libanès Hezbollah tenia amb el país una influència considerable a la zona. Els dos aliats, però, ara estan en altres conflictes. Així, mentre que Putin ha hagut d’enviar moltes de les tropes russes al front d’Ucraïna, l’Iran està a la defensiva en el seu enfrontament amb Israel, i la milícia xiïta libanesa ha perdut molts líders i efectius. Sol, el règim no ha sobreviscut.
El cert, però, és que després de l’alegria venen les incerteses. Tot i que les forces opositores han afirmat que volen una transició pacífica i ordenada, no serà fàcil conjugar les diverses forces oposades, algunes de les quals s’han estat enfrontant entre si en el passat. El líder en el qual tothom té posada la mirada ara és Mohammad al-Jawlani, el cap de l’Organització per a l’Alliberament del Llevant, que ha conquistat Damasc i que lidera l’ofensiva. Tot i que el seu llenguatge és moderat, la seva orientació és clarament islamista i va militar a Al-Qaeda. A més, també ha participat en les operacions l'Exèrcit Sirià Lliure, un dels principals grups proturcs que operen al nord del país i que en part s’enfronten als kurds, que també van lluitar tant contra les forces d’Al-Assad com contra els islamistes radicals durant la guerra civil.
La transició, doncs, no serà senzilla. Tant per la divisió interna al país i la situació de caos econòmic i social que va crear la guerra com per les ingerències externes que hi haurà, ja que seran molts, especialment Turquia i els països del Golf, els que voldran aprofitar-se del buit de poder. En una situació tan inestable al Pròxim Orient, amb l’ofensiva israeliana contra els palestins i Hezbollah encara en marxa, el perill és que es desmembri el país i que la regió es desestabilitzi encara més. Això s’anirà veient, però de moment una gran majoria de sirians celebren, amb raó, la caiguda d’un dictador.
