Han passat 80 anys de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz. La barbàrie nazi ha marcat les generacions de la postguerra. Durant tota la segona meitat del segle XX i els primers compassos del segle XXI, fills i nets de les víctimes han escoltat testimonis de primera mà. I fills i nets dels botxins han interioritzat la vergonya. Historiadors i literats, filòsofs i cineastes, pedagogs i pensadors han fet la feina de fixar la barbàrie en tota la seva dimensió d'inhumanitat, en tota la seva brutalitat. Fins i tot en la seva íntima contradicció, tal com Hannah Arendt va formular a través del concepte de banalitat del mal. S'han fet esforços de memòria i divulgació, de conscienciació. S'han fixat línies vermelles amb l'objectiu d'evitar que la història es repeteixi.
Malgrat la pervivència latent, i minoritària, d'una remor feixista i xenòfoba, fins ara semblava que tot aquest afany col·lectiu havia funcionat. El nazisme i els feixismes en general havien quedat arraconats en el debat polític i social, i assenyalats en la narrativa cultural i l'expressió artística. Però els últims anys, a remolc de crisis recurrents, el populisme d'ultradreta ha guanyat posicions fins al punt que els hereus ideològics del nazisme estan a punt de liderar el govern d'Àustria, terra natal de Hitler, i amenacen amb quedar en segona posició en les pròximes eleccions generals a Alemanya. Itàlia ja té com a primera ministra una admiradora de Mussolini, Giorgia Meloni. A Espanya el tercer partit en vots és el neofranquista Vox, i a França Marine Le Pen és avui la política més votada. Sembla impossible, però tot això està passant. I està passant amb l'aval del magnat de la comunicació Elon Musk, mà dreta del president nord-americà Donald Trump, algú que no amaga la seva admiració per figures autòcrates com Vladímir Putin o Kim Jong-un.
La democràcia liberal està patint una greu crisi de credibilitat popular i és objecte d'una ofensiva des de dins per part d'aquestes forces, que en el millor dels casos poden ser descrites com a il·liberals i en el pitjor com a neofeixistes. Un procés semblant va desembocar fa un segle en l'eclosió del nazisme i el feixisme, que acabarien portant el món a una confrontació bèl·lica mundial i a l'infern dels camps d'extermini nazis (i dels gulags comunistes soviètics, l'altra cara del totalitarisme). Auschwitz és el gran símbol d'aquella increïble bogeria fratricida. Avui més que mai el seu record hauria de servir per encendre totes les alarmes abans que els nous aprenents de bruixot no ens enceguin del tot i ens portin a un carreró sense sortida mundial. Malgrat tenir la crisi climàtica com a gran amenaça, que exigeix una acció concertada global, la defensa de la cooperació sembla que ha deixat de ser una prioritat, com també la unitat europea i la mateixa democràcia. La guerra torna a senyorejar en el tauler geopolític. La retòrica del rearmament guanya terreny. Els instints autoritaris s'estan imposant a tot arreu.
Estem desoint el "mai més" que va emergir ara fa vuit dècades, després d'Auschwitz. ¿Repetirem els mateixos errors?
