Sexe? Qüestió de gènere

El problema ja no és el sexe. Ara la qüestió és el gènere. Per fortuna, la nostra societat ha avançat molt en respecte cap a les opcions sexuals de cadascú: en especial entre els joves, es va normalitzant la llibertat individual de gaudir del sexe sense les cotilles i tabús morals d’altres èpoques en què el catolicisme marcava la pauta fèrriament. El sexe només era per procrear, només dins del matrimoni i per descomptat només heterosexual. Tot i les reminiscències, tot això ja comença a ser història.

El debat avui dia se situa en un altre pla, el del gènere, és a dir, com un se sent més enllà del seu sexe biològic, quina és la seva identitat autopercebuda. El binarisme home/dona està en qüestió: hi ha persones que no s’identifiquen amb cap de les dues categories tradicionals i majoritàries. Més enllà de la desigualtat de gènere que des de fa dècades combat el feminisme, i que, tot i els avenços, continua vigent en molts àmbits de la vida laboral i familiar, ha sorgit amb força la necessitat del gènere no binari, també dit neutre: una tercera categoria que al seu torn inclou un ampli ventall de possibilitats i matisos. Perquè una cosa és l’orientació sexual i una altra la identitat de gènere, és a dir, una cosa és com et sents i l’altra què et desperta desig. Si partim del respecte cap a les decisions que afecten el cos de cadascú, caldrà donar carta de normalitat a les diferents expressions que s’obren pas i que sovint trenquen els esquemes que a molta gent li donaven seguretat, però que no van contra ningú. La vivència del sexe i la identitat no pot ser reduïda a una transgressió ni vista en cap cas com una agressió, sinó com un acte natural i lliure d’afirmació personal en un món globalitzat i en canvi permanent.

Dit això, tampoc cal sacralitzar i identificar els nous gèneres i identitats com la panacea de l’autorealització. L’important és el dret a escollir, ni més ni menys. La biologia continuarà existint i tenint un gran pes. Però l’aproximació cultural o social que hi tinguem serà més oberta. Ara bé, per fer possible aquesta obertura mental serà clau la manera com ho integrem tant en l’educació (a casa i a l’escola) com en la legalitat, la medicina o la llengua. En cap d’aquests quatre àmbits no és una qüestió òbvia ni fàcil, tal com s’està veient, per exemple, amb la dita llei trans, que vol donar carta oficial a l’autodeterminació de gènere: ¿ha d’estar lligada al sexe biològic o n’hi ha prou amb la voluntat i autopercepció de la pròpia persona? A remolc de la divisió dins del mateix feminisme, PSOE i Unides Podem no es posen d’acord. Però el mer fet que s’estigui legislant sobre el tema ja és un pas endavant. Caldrà fer-ne molts més, i fer-los des del màxim consens social possible.

Dossier La revolució del gènere i el sexe

Següent

Per què dos sexes?

Anterior

Ni ella ni ell i (pràcticament) inexistents a la televisió

Vés a l’ÍNDEX