Les pluges de la primavera van alleugerir una mica la situació dels pantans de les conques internes. Les reserves havien tocat fons amb el mínim històric del 14,41% de principis de març, i arribar al juny amb poc més d’un 37% va obrir una finestra d’esperança a les restriccions dràstiques que s’esperaven. Però la situació encara és greu. Al llarg de l’estiu, per la calor i l'augment del consum, han tornat a baixar les reserves i ara estem en un 30,8%, que suposa una millora respecte a la situació de l’any passat –quan a aquestes altures només s'arribava al 23%– però que no permet gaires alegries.
De fet, bona part del territori encara està en situació d’alerta, de prealerta o d’excepcionalitat. La sequera no s’ha acabat i a curt termini les esperances estan posades en les previsions que anuncien un setembre especialment plujós. Això, però, és a curt termini. Aquest episodi de sequera que ja dura tres anys potser tindrà un final, però segur que ni hi haurà d’altres, tant o més greus, els pròxims anys. Per això té molt de sentit que una de les primeres mesures del nou Govern hagi estat accelerar les inversions en infraestructures per evitar aquesta continuada dependència de l’aigua del cel.
En conjunt, el que es va anunciar ahir suposa augmentar en mil milions d’euros la inversió prevista per l’anterior Govern, arribant així als 2.300 M€, i accelerar la posada en marxa d’algunes actuacions que ja estaven previstes a l’anterior pla.
El més important és l’avançament de les obres de la nova dessalinitzadora per a la Costa Brava nord, que en la planificació de l’anterior pla no estava prevista fins al 2027. Aquesta nova infraestructura de la conca de la Muga, en una ubicació encara per decidir i amb una capacitat de 15 hm³, se sumarà, doncs, a la gran planta del Prat, la més gran; a la de la Tordera, a Blanes, que està en procés d’ampliació per quadruplicar la seva capacitat, i a la que ja s’ha aprovat a la desembocadura del riu Foix, entre Cunit i Cubelles. I l’altre gran eix d’actuació és augmentar el percentatge d’aigua residual regenerada, que de fet ha estat un salvavides aquest any passat, i aprofitar també les aigües del Besòs. Com que la planta potabilitzadora d’aquesta zona no estarà llesta fins al 2033, de moment es mirarà de transportar part de l’aigua del Besòs a la potabilitzadora del Llobregat per sumar així més percentatge d’aigua reciclada.
És significatiu que s’hagi volgut prioritzar aquest tema. Són actuacions importants i possiblement necessàries, però val la pena recordar que això encareix tot el procés, també pel seu alt consum energètic, i de moment no aporten gaire novetat al que ja tenim més enllà d’accelerar les inversions. És important que si plou no es relaxi el calendari i, sobretot, cal tenir clar que seguim tenint un problema de gestió de l’aigua. No s’ha treballat prou en la solució de les fugues pel mal estat de les canalitzacions, i aquí els municipis hi tenen responsabilitat: hi ha encara molt malbaratament, facilitat per l’actual model urbanístic i econòmic, i tenim camí per córrer per trobar sistemes més eficients i sostenibles en àmbits com l’agricultura, la indústria i el turisme. L’aigua que no cau del cel surt molt cara.
