El bon periodisme és aquell que va al fons de la qüestió i intenta explicar les causes de fenòmens complexos com sens dubte és el de la immigració africana cap a Europa. És per això que l'ARA ha enviat dos periodistes al Senegal, Francesc Milllan i Pere Tordera, per conèixer de prop els motius que porten milers de persones a jugar-se la vida creuant l'oceà per arribar a les Canàries, la porta de la seva somiada Europa. La primera conclusió és que la pandèmia ha agreujat la situació econòmica dels països de la regió i ha fet augmentar exponencialment les ganes d'abandonar el país de les generacions més joves: "Barça ou barsax", és a dir, Barcelona o mort, és el seu crit de supervivència.
L'any 2020 les arribades es van multiplicar i van passar de 1.400 a 23.000 persones, cosa que va provocar la saturació dels centres d'acollida i la polèmica sobre el tracte als migrants. Molts d'ells, però, mai tindran la sort ni tan sols de passar per un d'aquests centres i moriran al mar. El testimoni dels supervivents, que expliquen com la gent es mor de set i es veuen obligats a tirar els cossos al mar, és esfereïdor. Així com el drama dels pares, que es desperten cada matí amb el temor que algun dels seus fills hagi abandonat la llar per llançar-se al mar de matinada. La clau és que no veuen futur al seu país.
Resulten especialment clarificadors els casos dels pescadors, que han vist com les seves captures es reduïen de manera alarmant perquè el govern del país ha venut massivament drets de pesca a les potències europees i asiàtiques. Grans vaixells de la Xina, però també de França, Portugal i Espanya, estan explotant les costes africanes i condemnant a la pobresa els seus habitants. On abans hi havia pesca abundant i de qualitat, ara ja només hi ha peix amb poc valor, com la sardina o altres. La tonyina, el bacallà, el mero i la barracuda se'ls queden els vaixells estrangers. I el mateix està passant amb l'agricultura. Empreses europees han copat els camps de cultiu per produir, per exemple, síndries a gran escala i estan acabant amb l'agricultura tradicional. Les empreses de l'antiga metròpoli, França, controlen les infraestructures i altres sectors.
La percepció dels joves senegalesos és que el país no els pertany, i que l'únic camí que els queda per intentar tenir una vida millor és fer el salt a Europa, d'on els arriba la falsa imatge que ho tindran fàcil per poder ajudar les famílies que deixen enrere. I el risc d'una mort traumàtica al mig del mar no els espanta. L'esperança, com tantes altres vegades en la història de la humanitat, venç la por.
Els reportatges haurien de fer reflexionar sobre quin tipus de relació volem tenir amb l'Àfrica. El que no podem esperar és que les empreses europees s'enduguin tots els beneficis i que després la gent no vulgui marxar. Com diu un dels testimonis: "Volen el nostre peix, però no ens volen a nosaltres". I l'única cosa clara és que mentre el Senegal no ofereixi un futur als seus ciutadans, aquests es continuaran jugant la vida per venir.
