BarcelonaSembla mentida, però el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, encara no ha pronunciat a iniciativa pròpia cap paraula en públic sobre l'escàndol d'espionatge a independentistes catalans destapat pel New Yorker el 18 d'abril. Només ho va fer al Congrés en una resposta a Gabriel Rufián en una sessió de control que va ser totalment insuficient. Ni tan sols s'ha referit a la intrusió del programa Pegasus que va patir el seu propi mòbil ara fa un any. Des del primer dia, l'estratègia de Sánchez ha estat minimitzar aquest escàndol, no exposar-se, i intentar capejar el temporal sense haver de prendre cap decisió comprometedora. Aquesta estratègia, però, ja no dona més de si.
Aquest divendres Sánchez s'ha trobat cara a cara amb el president de la Generalitat, Pere Aragonès, que és un dels espiats amb aval judicial reconeguts pel CNI. I òbviament ha hagut de sentir de boca del president que es tracta d'un afer molt greu que només es podrà resoldre si hi ha una reunió d'alt nivell entre ells dos en què s'abordin tots els aspectes de l'escàndol. Evidentment, la reunió, perquè tingui èxit, ha d'anar precedida d'una negociació en què s'acordi, a grans trets, quina ha de ser la solució. En cas contrari servirà per segellar el desacord i deixar el futur de la legislatura espanyola penjant d'un fil.
Fins ara la gestió que ha fet el PSOE d'aquest cas ha estat desconcertant. Primer, com hem dit, ho va minimitzar. Després va revelar que els mòbils de Sánchez i Margarita Robles també havien estat espiats; i finalment, a la comissió de fons reservats, la directora del CNI va confirmar que l'actual president de la Generalitat i soci principal del govern espanyol havia estat espiat amb aval judicial. La sensació és que a cada pas que ha donat el PSOE, l'incendi s'ha fet més i més gran. I ara fins i tot hi ha el perill d'una crisi diplomàtica amb el Marroc per l'espionatge a Sánchez (tot i que és difícil que el govern espanyol reconegui que ha estat espiat per Rabat).
El temps, però, se li acaba a Sánchez. El president espanyol no pot pretendre sortir d'aquest embolic sense cap esgarrinxada, sense haver de prendre cap decisió dolorosa. Mantenir la majoria que li va donar la investidura té un cost, i és apostar per la transparència i l'assumpció de responsabilitats. Peti qui peti. Fins ara només s'ha dedicat a intentar guanyar temps amb decisions que tiraven més gasolina al foc, i ara ha de posar solucions sobre la taula que serveixin per apagar les flames. Tot el que sigui intentar noves maniobres de distracció està condemnat al fracàs, perquè els fets són cristal·lins: una directora del CNI nomenada per la ministra de Defensa va demanar al jutge autorització per intervenir el telèfon del llavors vicepresident de la Generalitat. I si no hi ha indicis que estava a punt de cometre un delicte flagrant, llavors es tracta d'espionatge polític, i ella i la seva superior jeràrquica han de dimitir. I després trobar les fórmules perquè legalment sigui impossible que això torni a passar. Tan senzill i tan difícil com això.
