Sánchez no ha de dimitir, ha de plantar cara
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha sorprès tothom aquest dimecres al vespre anunciant a la població que medita deixar el càrrec per l'assetjament injust que considera que està patint la seva dona, Begoña Gómez. La decisió d'un jutge d'obrir diligències per presumpte tràfic d'influències arran d'una denúncia de l'entitat ultra Manos Limpias contra Gómez ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència de Sánchez, que en una emotiva carta a la ciutadania ha obert la porta a una decisió que capgiraria totalment la política espanyola. "Aquest atac no té precedents. És tan greu i tan groller que necessito aturar-me i reflexionar amb la meva dona", afirma en la missiva, en la qual Sánchez carrega contra la plèiade de mitjans ultradretans que està alimentant les informacions contra la seva dona, però apunta sobretot a Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal. Dilluns vinent Sánchez anunciarà la seva decisió sobre "si val la pena" continuar en el càrrec pagant aquest preu o no.
Faci el que faci finalment Sánchez, i donant per fet que el que afirma és sincer, hi ha un seguit de consideracions que és obligat fer davant d'aquest fet inèdit en la política espanyola, almenys des de l'any 1981, quan un altre president, Adolfo Suárez, va dimitir després de perdre el suport dels seus enmig d'una forta campanya de desprestigi personal. La primera és que Sánchez té raó quan denuncia que la política espanyola s'ha convertit en un fangar i, Madrid en concret, en una olla de pressió que ha creat un ambient irrespirable i deshumanitzador. Però la realitat és que ell no és el primer que pateix operacions d'aquest tipus. Cal recordar com Pablo Iglesias i Irene Montero ja van patir un assetjament personal inacceptable, amb manifestants d'ultradreta cada dia a la porta de casa seva, i que Podem va ser objectiu de la policia patriòtica (informe PISA) i de causes judicials que després van quedar en res (cas Neurona). I abans que ells ho van patir els independentistes, primer amb informacions falses a la premsa de dretes (Artur Mas i Xavier Trias) i finalment amb una causa general que ha destrossat moltes vides i ha provocat molt de dolor.
Sánchez pateix ara en carn pròpia aquesta estratègia i amenaça amb dimitir. Però realment marxar a casa seria irresponsable en aquest context quan no fa ni nou mesos que les urnes li van donar el mandat per obrir una nova fase política a Espanya amb la llei d'amnistia com a mascaró de proa. Dimitir seria deixar la feina a mitges i atorgar una victòria als que han enfangat la política espanyola i no han acceptat el resultat electoral. Sánchez ja sabia, o si no ho sabia hauria d'haver-ho sabut, que el deep state i una part de l'establishment no li perdonarien certes coses. És com quan els dirigents independentistes catalans van dir que no s'esperaven la reacció de l'Estat. I què esperaven? I què esperava Sánchez? El que cal fer és començar a desmuntar aquest deep state, i no atorgar-los victòries. Perquè ells no es faran enrere. Al contrari.
