Com ja va passar en el cas de Jordi Turull i Josep Rull, el contingut dels dos vots discrepants de la majoria del TC que ha avalat la sentència del Suprem per sedició contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart esdevé el fonament sobre el qual construir el recurs davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Val a dir, a més a més, que el recurs de Sànchez i Cuixart és el que té més possibilitats de prosperar, ja que es tractava de líders socials en el moment dels fets (i Cuixart encara ho és), sense cap responsabilitat política. Juan Antonio Xiol i María Luisa Balaguer van més enllà d'assenyalar que les penes són "desproporcionades" i avisen: "Amenacen amb empobrir la nostra democràcia, amb alinear-nos amb societats disciplinades per l'abús del sistema penal en la repressió de conductes que es desenvolupen en l'àmbit material dels drets fonamentals i amb allunyar-nos de la necessitat d'una interpretació i aplicació progressiva dels drets que possibiliten la normal participació de la ciutadania en les democràcies plenes". O sigui, que la sentència alinea Espanya amb règims autoritaris (posin vostès els noms dels països, però podria ser des d'Hongria fins a Rússia, passant per Turquia), i l'allunya de les democràcies més avançades en el si de la Unió Europea.
I és que els vots particulars subratllen justament que la sentència s'allunya del que és la jurisprudència del TEDH, que recela de les penes elevades en tot allò que tingui a veure amb el dret a manifestació. Per a ells, la condemna té un "indesitjat efecte desincentivador" del dret a la manifestació, ja que suposa un precedent perillós per a qualsevol entitat que convoqui mobilitzacions o fins i tot per a les persones que hi podrien participar. És bastant evident, doncs, que en el cas dels Jordis la justícia espanyola ha fet una lectura del Codi Penal incompatible no només amb els valors democràtics europeus, sinó fins i tot amb la literalitat de la Constitució.
Per això és especialment greu que el mateix TC renunciï al seu paper de guardià de la Constitució i s'alineï, en coherència amb la seva majoria conservadora, amb Manuel Marchena i amb la dreta espanyolista. En la sentència, aquesta majoria insisteix en la tesi que les manifestacions tenien com a objectiu "desbordar" la legalitat. La pregunta és: com es pot desbordar la legalitat exercint un dret fonamental com el de manifestació? I també s'afirma que els condemnats "han sigut sancionats per incitar a incomplir la Constitució". Fins on se sap, la llibertat d'expressió també inclou el dret a "incitar a incomplir la Constitució" i, en tot cas, el que seria il·legal seria incomplir-la, cosa que en el seu cas no va passar. D'alguna manera, els magistrats estan contradient el mateix Tribunal, que en repetides ocasions ha remarcat que la democràcia espanyola no és "militant", és a dir, que es permet la discrepància.
I encara és més insòlit que hagi de ser l'executiu, a través dels indults, qui vingui a pal·liar aquesta enorme arbitrarietat jurídica que és la sentència de l'1-O.
